Estem a l’any 1747. Fa una mica menys d’un any que el regne d’Espanya  té un nou rei, Ferran VI. Aquest any, Ferran emet una reial cèdula crucial per a entendre el mapa de carreteres que tenim avui. Aquesta cèdula promulgava la creació de sis camins reials que des dels confins del regne havien de portar a Madrid.

En aquella època, i per increïble que sembli, encara era vigent en gran part l’antiga xarxa de camins romana. La xarxa romana resseguia els torrents i s’adaptava a l’encara més antiga xarxa de camins ibers. Els pobles sorgits als segles V a X s’amotllaven a aquesta xarxa i sovint es trobaven a cruïlles de vies romanes. En són bons exemples Sarrià i Sants.

A l’hora de dissenyar el nou camí reial de Barcelona a Madrid, Ferran VI va traçar una línia recta. L’antic camí ral romà passava ondulant d’una banda a l’altra de la carretera recta.

carretera reial

En vermell, la carretera de Ferran VI. En groc, taronja i taronja fosc tres variants de la Via Augusta, al seu pas per Sants, Les Corts, Collblanc i Pubilla Cases, segons un article de Magí Travesset (trobareu un enllaç del text al final). Impressionant el contrast, no?

La carretera reial de Ferran VI va prendre diferents nom. Sortint pel portal de Sant Antoni, al Raval, davant de l’actual mercat de Sant Antoni: Avinguda Mistral, Carretera de la Creu Coberta, Carrer de Sants, Carretera de Collblanc –ja al terme de l’Hospitalet- i Laureà Miró –al terme d’Esplugues-.

Fruit d’aquella rectilínia van començar a sorgir petits nuclis de casetes arran de la carretera. En alguns casos, com a Sants, les cases humils de planta i pis es van convertir en edificis de molts pisos i fins de bonics exemples de modernisme, a mesura que creixia la població. Si ens allunyem de Barcelona, però, encara podem trobar files de carrers humils, construïts ben bé just després d’estrenar la carretera.

???????????????????????????????

En aquesta foto veiem una pedra amb la data de construcció d’una casa d’un d’aquests primers nuclis. Per trobar-ne però, hem de sortir de Barcelona, per endinsar-nos a les vil·les del Baix Llobregat. Avui, i per primer cop en la història d’aquest blog, sortim de la ciutat per anar a Esplugues.

Caminant per la carretera de Collblanc, a la banda muntanya, just abans d’arribar al pont d’Esplugues trobarem una comissaria de policia i dos blocs de pisos moderns. Traient el nas, per darrere dels dos blocs, però, veureu una filera de cases humils i, al final, una masia, tapiada.   Som al carrer de Sant Llorenç, i la masia és Can Tomba (o Can Esteve o Can Kadena).

La filera de cases, encaixonada entre un polígon i blocs de pisos sobreviu com pot. Abans, al seu davant hi havia horts i pous. El seu encant rau en la petita varietat en cada casa, en com no estan del tot alineades les unes amb les altres, les bigues de fusta i les teules, les plantes. I sobretot en els veïns, sempre asseguts a fora, xerrant, disposats si els ho demaneu, d’ensenyar-vos casa seva i convidar-vos a un cafè. De llocs així, de veïns així, realment, n’hi ha pocs.

DSCN7287

800px-Barriada_Pi_i_Maragall,_conjunt_del_carrer_Sant_Llorenç-1

Tot el conjunt està catalogat i per tant no es pot enderrocar. Tot i això, els propietaris, la immobiliària Ruve, que té moltes propietats a tot el Baix Llobregat, ha decidit tirar a terra tot l’interior de dues finques, fer-ne fora els llogaters. Declarar la finca en estat ruïnós és l’estratègia clàssica que es fa servir per poder enderrocar una casa que d’entrada no es pot enderrocar.

La clau està en fer que sembli que una casa no es pot restaurar per enderrocar i seguir lucrant-se del sòl. Sembla que en aquest cas, sí que es respectarà almenys la façana de l’edifici. El problema és que ningú sap si també està protegit  o no l’interior de la casa. En tot cas, les cases no estan, ni molt menys, en estat ruïnós. Les que ho estan, han estat deliberadament destrossades per treballadors que a més no portaven ni l’equipament ni les mesures necessàries per a aquesta feina.

La policia d’Esplugues s’ho mira creient-se de bona fe les mentides dels representants de la immobiliària. Aquests declaraven que només volien tapiar les cases, però, curiosament no portaven ni ciment ni maons per tapiar, sinó maços. De tot això en puc donar fe, per que en vaig ser testimoni de primera mà.

El cas és que alguns dels habitants no es poden permetre pagar el lloguer. Moltes famílies fa generacions que viuen allà, sovint bastant més que un segle. Són persones arrelades al seu territori.

Els blocs de pisos que estan al seu davant, on abans aquesta gent tenia els seus horts i pous, estan pràcticament deshabitats. Aquest fet es pot percebre a primer cop d’ull.

Aquest és l’enèsim exemple d’especulació immobiliària, seguint unes pautes que es repeteixen una i altra vegada. Es malmet el patrimoni arquitectònic i, sobretot, el patrimoni humà, amb el beneplàcit de l’autoritat local. Tot el procés es fa lentament i d’amagatotis. Opacitat, desídia volguda. Oficialment, no es trenca cap llei. Només es torça una mica.

Informar-vos del seu cas m’omple molt. I que el llegiu ja és un pas ferm per evitar que aquests veïns perdin casa seva. A canvi, he rebut cafè, converses interessants, visites de cases antigues, molts agraïments. De tots els indrets sorprenents que hi ha al Pla de Barcelona, aquest un dels que més necessiten la vostra visita.

Per acabar aquest relat, us deixo amb la frase que em va etzibar el representant dels propietaris: “Això és meu. I hi puc fer el que em doni la gana. Si per mi fos, enderrocaria tota aquesta merda vella” (sic).

És per això que he titulat aquesta entrada amb el nom d’un fenomen astronòmic que fa que en una nit d’agost, el dia de Sant Llorenç, es puguin veure estrelles fugaces.

Aquests dies, a l’antic carrer de Sant Llorenç, s’hi poden veure moltes estrelles fugaces.

Advertisements