???????????????????????????????

De tots els excepcionals edificis de Gaudí, la Pedrera és una excepció d’excepcions. Va ser l’últim encàrrec que va acceptar l’arquitecte, l’any 1910, abans de dedicar-se en exclusiva a la construcció de la Sagrada Família. Tot analitzant aquest edifici, Alexandre Cirici deia que era un edifici estrany, que traïa l’esperit de les altres obres de Gaudí.

Així, segons Cirici, la forma de la façana, que tant famós ha fet aquest edifici, és tan sols un ornament superflu. Això pot semblar normal en Gaudí, però no ho és pas. Ell sempre afirmava que l’ornament no havia de ser superflu. A més d’embellir l’edifici, els ornaments havien de tenir sempre una raó de ser, un sentit estructural. És més, l’ornament havia d’expressar l’estructura.

A la Pedrera però, la façana no té raó de ser. Està ancorada, enganxada a l’estructura de la casa amb grapes de ferro. En principi, és purament supèrflua, i no té cap importància per a l’estructura de l’edifici. En termes de Cirici: la façana és purament teatral.

???????????????????????????????

Per tant, com diu Cirici, a la Pedrera, Gaudí va contradir les seves idees. Tanmateix, crec que això li dóna encara més interès. El fa més humà, més viu.

DSCN7660

Tornem a la Pedrera. Ens concentrarem a la seva façana. Fixeu-vos-hi bé. Hi veieu res estrany? Us n’ensenyaré un tros, en detall.

???????????????????????????????

És un tros de la façana qualsevol. Però hi passa alguna cosa estranya: la façana no és llisa. S’hi veuen les marques dels cops del cisell, un cisell de broc gros. Ningú s’ha preocupat d’acabar d’allisar la façana amb un cisell més fi. A més, es poden veure les juntures, entre pedra i pedra, que destaquen pel seu color grana. Vista de prop, la façana de la Pedrera sembla gairebé que estigui inacabada.

???????????????????????????????
Si comparem la façana de la Pedrera (dreta) amb la de l’edifici del costat (a l’esquerra, un edifici que també és modernista), aquest fet ressalta encara més. Des d’aquest punt de vista, la Pedrera sembla tenir un acabat molt rude.

És per això que avui compararem la Pedrera amb dues obres d’art, d’èpoques molt diverses. Ambdues tenen un paral•lelisme amb la Casa Milà. Avui ens endinsarem en els misteris de la interpetació d’obres d’art. Parlarem d’estètica i teoria de l’art.

Michelangelo Buonarotti - Esclau despertant - 1525-30
Michelangelo Buonarotti, Esclau desesperat, marbre, 1525-1530.

Aquesta escultura de Michelangelo s’ha fet famosa per ser una obra inacabada. I és que és precisament l’acabat final és el que fa més peresa als artistes. I és que inacabada l’escultura d’aquest esclau sembla encara més dramàtica, lluitant fins a la fia dels temps per alliberar-se de la pedra sense cisellar que l’empresona.

Han estat molts els autors que s’han barallat per interpretar aquesta obra. Pel que sé, hi ha hagut dues propostes per a interpretar-la, a part d’aquella que diu que Buonarotti senzillament no va tenir temps d’acabar l’escultura.

Primera interpretació. Segons Michelangelo Buonarotti, esculpir es treure el marbre que sobra de l’obra d’art. L’obra, l’essència o la idea de l’obra, ja és dins del marbre. Només cal materialitzar-la. El fet de no acabar l’escultura, no li treu valor, ja que l’obra encara s’amaga dins del marbre. Dit d’una altra manera: Michelangelo ens estari dient que la idea és el més important en l’obra d’art, molt més que fer l’obra.

Segona interpretació. Esculpir l’escultura (o compondre una obra o construir la Pedrera) no és només pensar l’obra. També és important com es fa. El procés de fer, de construir l’obra és igual o més d’important que el fet de pensar-la. Fins al punt que fer i pensar van sovint indestriablement lligats. Segons aquesta teoria, Michelangelo estaria defensant la importància de fer, de materialitzar l’obra, mostrant-nos justament què passa quan aquest procés queda interromput.

Jo em decanto per a la segona teoria. Potser Michelangelo volia que L’esclau desesperat estigués inacabat. I potser Gaudí també preferia deixar la Pedrera inacabada. És possible que les dues obres no estiguin inacabades. O potser, el fet d’estar inacabades forma part de la gràcia que tenen aquestes obres.

Malevitx, Kasimir - Quadrat negre - 1915
Kasimir Malevitx, Quadrat negre, 1915.

La segona obra és gairebé coetània a la construcció de la Pedrera. Malevitx estava preocupat cercant retratar l’essència de les coses. Va començar combinant figures geomètriques pures, i va acabar pintant amb tres quadres: Quadrat Vermell, Quadrat Negre (1915), i Blanc sobre blanc (1919, un quadrat blanc, sobre un fons blanc, amb una lleugera diferència entre ambdós blancs).

No us ho negaré, m’entusiasmen els quadres de Malevitx. I us explicaré per què.

Per l’estranya vibració que tenen aquests quadres. Si cliqueu sobre la imatge del quadre podreu ampliar la imatge. Fixeu-vos en el quadrat negre.

No és un quadrat perfecte! Està una mica desdibuixat, els marges no són rectilinis. El costat inferior, per exemple, no és recte. Si fos un quadrat perfecte, no vibraria, seria un objecte inanimat, mort, glaçat,. Seria només un quadrat perfecte. Però és més que això; és un quadrat fet per un home, i per tant imperfecte. És un quadrat viu, un quadrat que vibra.

El pintor ens explica que és aquesta l’essència de les coses. No és un quadrat negre sobre fons blanc. Ambdós són un mer mitjà per a que Malevitx ens pugui ensenyar l’essència veritable de les coses: el moviment, el canvi, palpitant i vibrant. De cop, un senzill quadrat negre és quelcom més que un quadrat negre: és un dels quadres més bells que mai s’hagin pintat.

???????????????????????????????

I la Pedrera, inacabada, vibrant, potser també ens diu alguna cosa més.

Mirant les marques dels cisells, podem veure els cops dels manobres, la duresa del procés de creació. Enlloc de dissimular-ho, d’allisar la façana, Gaudí opta per ensenyar aquests cops de cisell amb tota la seva força. I potser ho fa per reinvindicar la feina dels jornalers que hi van treballar i que també van ser, en gran part, creadors d’aquest edifici. Les grans onades de la façana es fragmenten en onades minúscules, en cisells moguts per molts treballadors anònims. Sense llisor, sense perfecció, sense genis ni inspiració divina. La façana de la Pedrera és abrupte, palpitant i en constant moviment. Una obra humana, feta per humans. Potser és aquesta l’estranya vibració de la Pedrera.

casa milà 1910

1910, La Pedrera en construcció.

Advertisements