???????????????????????????????
Un dels passadissos del carrer Lluis Maria Vidal des del passatge Sant Teresa, al barri del Carmel.

Tornem de nou! Després de les vacances i amb les piles carregades, tot i que l’agost sempre es fa curt. Ja tenim a punt la primera entrada del curs! Amb una novetat. En les properes entrades ens centrarem en un sol tema. I és que, per començar el curs, tornarem a rastrejar la ciutat, per descobrir els passatges i passadissos més interessants i fascinants de Barcelona.

Els passatges són l’espai de la ciutat informal. Són l’entremig exacte entre el pati i el carrer, el llindar entre l’espai públic i privat. Entre el jardí i el parc. Barcelona és la ciutat dels passatges. Potser el secret de la fascinació que em desperten els passatges rau en que no són ni públics ni privats. Són  l’espai dels veïns.

Veïns que es coneixen, que per les tardes s’asseuen al davant de casa seva per prendre la fresca. Molts passatges no estan ni asfaltats, gairebé tots són peatonals.

Hi ha passatges senyorials, passatges obrers dels anys vint, passatges que són camins de terra, passatges que són passadissos estretíssims entre blocs de pisos –amb una amplada que amb prou feines arriba al metre-, passatges amagats entre edificis nous, passatges modernistes, rurals i on  mai no hi toca el sol.

DSCN8043
Petit i estret passadís al carrer Llobregós, al barri del Carmel, resultant de l’especulació urbanística dels últims anys.

Per grans que siguin els passatges, sempre tenen un deix de ser d’una categoria inferior, de tenir menys importància que els carrers. Alguns passatges ho són pel simple fet de ser una mica més petits que els carrers veïns amb els mateix nom. Potser és per ser tant discrets, que sovint tenen noms molts originals, que ningú s’atreviria posar a un carrer o, encara menys, a una avinguda.  

A Barcelona s’hi amaguen tants passatges que potser resulta inútil voler-los contar tots. En una primera aproximació diria que Barcelona té almenys 500 passatges. Potser 700. O potser 1000. Molts no apareixen en cap mapa, per exacte que sigui. Alguns tenen nom, molts d’altres no. Potser n’hi ha alguns que només els seus veïns saben que hi són. Discrets i precaris, els passatges seran els nostres grans protagonistes del mes de setembre.  

Avui anirem a un carrer molt estrany. És el malson de qualsevol arquitecte i certament deu ser un lloc ombrívol i difícil per als seus habitants. Però tot i així, és un indret molt interessant i una mostra espectacular d’arquitectura popular.

Ens trobem al carrer Lluís Maria Vidal, al barri del Carmel. El carrer discorre paral·lel a la Rambla del Carmel i perpendicular a Llobregós, el carrer més comercial i actiu del barri. El Llobregós ressegueix el traçat del torrent de Can Carabassa, que més endavant desemboca a la Riera d’Horta.

???????????????????????????????

Quan camineu per Lluís Marià Vidal, veureu que és un carrer normal, d’una amplada normal, amb edificis normals. Però ben aviat descobrireu que a banda i banda les entrades dels blocs són passadissos, passatges que porten a edificis que estan al darrere. El carrer connecta quatre línies d’edificis: les dues línies que donen directament al carrer i les dues que estan enretirades, a banda i banda.

???????????????????????????????

???????????????????????????????

Entremig, tota una xarxa d’angostos i estrets passadissos, que no arriben al metre i mig d’amplada. Sort que totes les parets són de color blanc, que dóna llum a aquests llocs tan ombrívols. No vaig poder evitar pensar que aquest lloc està inspirat en els blancs carrerons de les medines andalusines transportades a una muntanya erma i seca d’una llunyana i pobra perifèria, tot i que la realitat deu ser força menys poètica. Segurament fou la manca i l’encariment del preu del terreny els que van forçar als primers habitants d’aquest carrer construir amb tanta densitat.

Lluis Maria Vidal
Xarxa de passadissos a banda i banda del carrer Lluís Maria Vidal

El carrer va ser urbanitzat a partir de 1950. En aquella època, el Carmel estava poblat per unes poques petites torres modernistes, totes d’un sol pis i construïdes entre 1910 i 1930. El nom del Carmel li dóna una capella construïda el 1860, situada al petit coll que formen la Muntanya Pelada i el Turó de la Rovira, a l’inici del turó de Llobregós.

Rastrejar tots els passadissos i passatges del Carmel seria una feina ingent i fascinant. De moment, els passadissos Lluís Maria Vidal en són un petit exemple.

carmel 1920
El Carmel l’any 1920, abans del creixement urbanístic dels anys 1950 i 60.

Anuncis