Avui parlarem de música. D’instruments musicals. Del que probablement és l’instrument musical més arquitectònic. L’orgue.

???????????????????????????????

L’orgue d’avui és de grans dimensions. Tot i que va ser construït el 1929, fa més de 80 anys, segueix sent l’orgue més gran de Catalunya i un dels instruemnts més grans d’Europa. Es troba a la sala Oval del Palau Nacional, l’actual Museu Nacional de Catalunya (MNAC).

Per fer-nos una idea del volum de l’instrument, us donaré algunes xifres. Abans, però, una petita introducció per als que no conegueu aquest instrument. Els orgues tenen tecles, com el piano. Però enlloc de tenir un joc de tecles, un teclat, en poden tenir dos, tres i fins a set. Cada joc de tecles va connectat a com a mínim un regustre. Un registre és un joc de tubs. En l’orgue els colors i els timbres són molt importants. Cada registre proporociona un color diferent, únic.

???????????????????????????????

Un orgue de prestigi com el del Palau Nacional té cinc teclats (cada teclat té unes 60 tecles, en total, 300), amb 25 registres per teclat. Això et permet tenir activats cinc registres diferents simultàniament i anar saltant d’un teclat a l’altre, sense haver de parar per canviar de registre a mitja peça, o fins i tot fer-ne sonar dos i més a la vegada. Els canvis i viariacions de colors i timbres poden ser espectaculars. Alguns organers (constructors d’orgues) han arribat a idear enginys extraordinaris per a imitar qualsevol so imaginable a través de tubs amb moltíssimes formes diferents.

Per si no n’hi hagués prou amb això, a més dels cinc teclats de l’orgue del Palau Nacional, l’organista disposa d’un altre teclat que es troba a sota seu. És el pedal, fet amb tecles gegants, que es toca amb els peus. Els organistes han desenvolupat una tècnica especial per fer-los moure, utilitzant, a més, unes sabates especialment dissenyades per a això. Algunes obres s’han escrit només per als peus dels organistes o sovint per a “quatre peus”, és a dir, dos organistes tocant junts.

???????????????????????????????

Com sabeu, un orgue té tubs. I no només els que es veuen des de fora. Sovint, aquests només hi són per a fer bonic. És a dins que aquests instruments amaguen un extraordinari bosc de tubs de totes les mides i formes pensables. De fusta, llautó, amb llengüetes i trossos de metall que es mouen amb l’aire, amb aigua que fa bombolles. Tubs que vibren o que sobresurten de l’orgue. Trompetes, flautes, oboès, trombons. Tubs que imiten el cant de tot tipus d’ocells. Alguns d’ells minúsculs, de sis mil·límetres. D’altres que medeixen més de deu metres de llarg, creant sons tant greus que amb prou feines s’escolten, però en canvi fan retrunyir tota l’estructura de l’instrument i poden canviar el propi batec del cor.

A més d’això, aquest orgue disposa d’un piano incorporat a dins de l’instrument, d’un xilòfon, de campanes tubulars i enormes campanes d’església. Una celesta (un xilòfon molt agut, que té un teclat de piano), un xilòfon greu i tot tipus d’efectes de percussió. Amb els seus 154 registres diferents es poden crear 840 combinacions de sons diferents.

I quants tubs té l’orgue del Palau Nacional? No ho sabem exactement, però, pel cap baix harien de ser uns 10.000 tubs, connectats amb cables d’aire i electricitat, palanques, manxes i ventils per a l’aire, etc. Les xifres maregen. Estaria bé poder fer un sol cop d’ull dins de la maquinària de l’orgue. Es tracta d’un prodigi únic d’enginyaria musical.

???????????????????????????????

La flamant estrena de l’orgue va ser el 6 de juliol de 1929, per a la segona Exposició Universal de Barcelona. El que no us podeu imaginar és el que va passar després. Si l’orgue és monumental, també ho fou la polèmica que va seguir a l’estrena. L’orgue es va convertir en el tema de debat de molts diaris barcelonins, no només d’aquells dedicats a la música, sinó també els d’informació general.

Tot va començar quan Jaume Pahissa escriví una ressenya del concert inaugural al diari “Las Noticias”. el dia següent. El seu article acabava dient: “El órgano debe desaparecer como instrumento musical artístico. Sólo debe conservarse en virtud de la sugestión y del sentimiento que despierta por tradición (…).” En altres paraules, Pahissa deia que l’orgue no era un instrument musical sinó tan sols un instrument per a algunes celebracions religioses i esglésies.

L’orgue del Palau Nacional, era de fet, una excepció. Tot i que ja es tocava a l’antiga Grècia i Roma, fa més de dos mil anys, des de l’edat mitjana havia estat utilitzat exlusivament dins les esglésies. Tanmateix, a finals del segle XIX s’havien començat a construir orgues fora de les esglésies. A Barcelona, el primer orgue profà apareixia al Palau de Belles Arts construït per a l’Exposició Universal de 1888.

palau de belles arts
El Palau de Belles Arts, enderrocat el 1942.

palau de belles arts, inauguració
Sessió inaugural del Palau de Belles Arts. A dalt, al centre, es veu l’orgue.

A principis del segle XX s’en construïa un al Palau de la Música. Aquest, per tant, era el tercer orgue profà que es construïa a Catalunya. I el més gran que s’ha fet fins avui en dia.

La polèmica sobre si l’orgue havia de ser només un instrument religiós o també un instrument de concert, i per tant profà, va durar mesos. Pahissa i altres músics catalans van esmerçar molts arguments i interessants debats; però la discussió va acabar sense un clar vencedor. Tanmateix, milers de barcelonins van conèixer l’orgue gràcies als cicles de concerts d’orgue que es van fer al Palau Nacional, cada dissabte, fins ben entrada la dècada de 1940.

El 1936, els anarquistes van assaltar i cremar moltes esglésies de Barcelona i Catalunya. Hi van desaparèixer molts orgues que tenien sovint més de dos o tres segles d’història i un valor incalculable. L’orgue del Palau Nacional però, no es trobava en una església, i, per tant, va restar intacte.

Durant anys, fou també l’orgue en que estudiaven els alumnes del Conservatori de Música de Barcelona. Un dia de classe, als anys 1970, es va desprendre un tros del sostre de la Sala Oval. Montserrat Torrents, professora d’orgue d’aquella època, va optar per suspendre les classes, que des de llavors es fan a l’orgue dels Caputxins de Sarrià, en un orgue força més petit.

???????????????????????????????

Des de llavors, i fins avui en dia l’immens orgue del Palau Nacional resta mut, pendent d’una reforma urgent. De fora sembla estar en perfecte estat. Però els orgues necessiten un constant manteniment i, sobretot, que s’hi faci música constantment. I 40 anys d’oblit són molts anys. Com tants altres orgues de Catalunya, l’orgue està abandonat i el seu estat és precari.

Fa uns anys, per subscripció popular, es va restaurar l’orgue del Palau de la Música, que també havia estat abandonat durant dècades. Aquest, però, segueix sent l’instrument més gran de Catalunya, un prodigi de l’enginyaria dels anys 1920. Un immens monument oblidat. Un immens orgue mut.

Advertisements