calàndries - mirant a major de sarrià
carrer Calàndries; al fons Major de Sarrià. Principis del segle XX.

Parlar de liberals i carlins ens diu dues coses. Ens situa al segle XIX, en concret entre 1833 i 1876, entre els quals es van lluitar les tres guerres carlines: 1833-1839, 1846-1849 i 1872-1876. A més, ens diu que el lloc on anem té un caràcter rural.

I és que el carlisme es va donar sobretot a l’interior de Catalunya, en zones rurals. Viles com Olot, Berga o Solsona van ser bastions carlins. En aquella Sarrià era un lloc de transició. Fins al 1853, Barcelona quedava dues hores de camí, i, a més, amb un traçat força difícil els dies de pluja. Tot i això, quedava clarament dins l’àrea d’influència de la capital. Amb l’obertura de la carretera de Sarrià a Barcelona entre 1847 i 1853, l’enderroc de les muralles, el 1854, i l’incipient urbanització de l’Eixample, a partir de 1860, poc a poc, Sarrià s’anava apropant a la ciutat; sempre a contracor. Els barcelonins hi van anar comprant terrenys fins que, a finals del segle XIX, la meitat de les propietats sarrianenques ja estaven en mans de barcelonins. Tot i això, Sarrià seria l’última vila del pla en perdre l’autonomia municipal; ara fa menys d’un segle, el fatídic 1 d’abril de 1922.

???????????????????????????????
Una de les poquíssimes cases rurals que encara queden a Sarrià; aquesta del carrer de Bonaplata.

Us ho explico, no tant, per parlar de com Sarrià va perdre l’autonomia sinó per poder-nos imaginar el Sarrià de 1850. Encara lluny de Barcelona, però a punt de viure un forçós apropament a la ciutat, tant físic com econòmic, polític i social. El 1850, Sarrià era encara un microclima plenament rural. A diferència de Sants, Sant Martí de Provençals i Gràcia, era un poble sense fàbriques. Si Sants, Sant Martí i Gràcia la població es multiplicava per tres en una sola dècada, a Sarrià creixia a un ritme del 5%. El 1850, hi vivien 3700 persones.

PlaCerda1859b
Mapa del Pla Cerdà, de 1859. Sarrià, a l’extrem de dalt a l’esquerra, queda fora de l’eixample i gairebé ni surt al plànol.

A Sarrià no hi havia classe obrera. Això no vol dir que tothom fos ric. La classe baixa hi era ben present; però eren pagesos i menestrals. A mitjans del segle XIX, anar Sarrià des de la Barcelona saturada de població, fàbriques, fum, vagues i bullangues, passant per Sants, en plena febre d’especulació immobiliària, i també, plena de fàbriques, era com tornar al passat, al segle XVIII.

Sarrià, però, no vivia d’esquenes als conflictes polítics de l’època. Però els vivia a la seva manera. Aquí no hi havia conflictes laborals entre obrers i amos sinó conflictes entre lligues de famílies.

En aquell temps un sarrianenc amb inquietuds polítiques havia de conèixer dos cognoms: els Margenat i els Llansa. Els Margenat eren burgesos i liberals. Els Llansa, carlins i amb aspiracions de noblesa. Les demés famílies poderoses triaven a quin bàndol s’unien; o si canviaven de bàndol, cosa que passava sovint.

Així, els Negrevernís, Canet de la Riera, Canet de la Vila, Galvany, Modolell, Miralles, Roura i Raspall entre d’altres, anaven canviant de bàndol segons convingués, per decantar la balança i decidir qui governava a l’ajuntament. Cansats d’aquest etern joc polític entre famílies, Les Corts s’havien independitzat de Sarrià el 1836, per constituir un ajuntament propi, força més progressista.

Aquestes lluites polítiques tenien els seus poders a l’ombra. Famílies de Barcelona amb propietats a la vila influïen en la política de Sarrià per acabar de decantar la balança, entre elles dues que encara ara tenen carrers a la vila: els Bonaplata (liberals) i Borràs (carlins).

Però anem al que ens interessa. Què en queda de tot això? És molt difícil veure res palpable d’aquelles lluites polítiques de fa 150 anys quan passegem per la vila. No trobarem escrits, ni estàtues, ni manifestos. Haurem de canviar de llenguatge per poder llegir els seus propis senyals i saber quina connotació política tenien.

???????????????????????????????
Consell de la Vila

L’estructura de la vila. Avui en dia, igual com fa cent cinquanta anys, l’església de Sant Vicenç presideix la plaça de Sarrià. Però, a diferència de 1850, l’Ajuntament es troba 200 metres més avall, en una altra plaça: la plaça de la Vila. El 1850 l’Ajuntament es trobava en un petit edifici de la plaça de Sarrià, just al csotat de l’església.

antiga sagrera de Sarrià - 1905

Per si fos poc, a més de l’església i l’ajuntament, a la mateixa plaça també s’hi trobaven Can Llansa i Can Margenat. La plaça de Sarrià era per tant el centre neuràlgic de la vila. Si hi anem avui en dia, veurem que l’antic ajuntament ha desaparegut (avui hi passa l’avinguda Reina Elisenda). El nou consistori es va construir a la plaça de la Vila, el 1886. Però Can Llansa i Can Margenat encara hi són.

???????????????????????????????

Can Llansa, un esplèndid edifici del segle XVIII, acull la pastisseria Foix des 1888. Manté la decoració original vuitcentista amb esgrafiats i motius geomètrics. Destaquen les cares esculpides als costats.

???????????????????????????????
Detall de Can Llansa

can margenat
Can Margenat, 1910.

Tot i tenir un origen molt antic, l’edifici actual es fruit d’una reforma de finals del segle XIX d’estil historicista, imitant els trets típics del gòtic.

Major de Sarrià, 101
Can Margenat, avui en dia

Els Llansa i els Margenat es van convertir en caps visibles dels bàndols carlista i liberal. És així que moltes famílies de Sarrià van construir o reformar casa seva imitant expressament un dels dos edificis per expressar les seves preferències polítiques. Pel disseny de l’edifici és possible dir en quin bàndol estava la família que s’havia construït aquella casa.

???????????????????????????????

Can Sangrà, del bàndol dels Llansa (carlins)

???????????????????????????????

Can Dauza, del bàndol dels Margenat (liberals)

Construir-se una casa en l’estil historicista, de moda a Barcelona i a l’Europa de les dècades 1860 i 1870, com havien fet els Margenat, era tot un pronunciament polític. Mantenir la casa pairal antiga com els Llansa, també.

No sabem del cert si totes les famílies van seguir aquest patró i, per tant, no podem fer el mateix exercici amb totes les cases de Sarrià. Tot i això, n’hi ha moltes que són també sospitoses de ser carlines (Can Roura, Can Pujades, Casa Forcada, Can Sans) o liberals (Mas Pujals, Gresolet, 8).

DSCN9342
Gresolet, 8. Casa d’estil historicista

Deixem enrere els liberals i els carlins. Amagat en un petit carrer de Sarrià, ens espera una darrera sorpresa. És al carrer Jordà, 13 i 15; al mateix carrer que Can Dauza.

???????????????????????????????

Són dos dibuixos a la façana de l’edifici, just sobre les dues portes. Representen les eines d’un fuster i un arquitecte o delineant. Tenen un regust estrany; és molt probable que siguin símbols maçons.

DSCN9354

???????????????????????????????

És un indret extraordinari. A més del carrer, que conserva molts edificis de mitjans del segle XIX, aquestes pintures han sobreviscut 160 anys, dues guerres civils i tres dictadures militars que van reprimir i prohibir la maçoneria. Qui els va pintar? Són realment símbols maçons? Podem sospitar que sí.

La casa ens mostra la data de construcció, però no ho fa a la porta, com d’altre edificis del carrer, sinó, a dalt de tot.

DSCN9356

Possibles símbols maçons, cases pairals antigues partidàries dels carlistes o edificis historicistes que pregonen el liberalisme urbà. Sarrià estava a la frontera entre dos mons; el rural i l’industrial, capitalista i urbà. Aquest era un territori de frontera. Les guerres carlistes, que evitaven les grans ciutats, van passar molt a prop de Sarrià.
Bona part dels voluntaris carlistes del Regiment de Barcelona eren, de fet, de Sarrià.

Pronunciar-se políticament al segle XIX era un atreviment perillós, i encara més en un ambient de guerres i cops d’estat constants. Sovint, a més, anava lligat a interessos econòmics i familiars, més que ideològics. Fer política era sinònim de violència, guerres, negocis, conflictes entre poderoses famílies rivals. Us sona aquesta història?

Anuncis