Barcelona té pocs carrers dedicats a músics. Que dos d’ells es trobin, és excepcional. I és que aquest és l’encreuament més musical de la ciutat.

DSCN0480

Som a dalt de tot del carrer Verdi, al barri de Vallcarca. Si girem a mà dreta, ens trobarem el petit carrer Arnold Schönberg.

Viva VERDI!!

Però qui eren Giuseppe Verdi i Arnold Schönberg? Giuseppe Verdi (1813-1901) és prou conegut. Un compositor italià que va jugar un paper cabdal en el moviment d’unificació d’Itàlia. Les inicials de la consigna política pro-unificació monàrquica “Victor Emmanuele, Re d’Italia”, coincideixen amb el seu nom: V.E.R.D.I. Victor Emmanuele II era rei de Sardenya-Piemont i molts aspiraven que ho fos de tot Itàlia. Ho va acabar sent l’any 1870.  Verdi va escriure òperes que formen part del repertori més conegut: Rigoletto (1851), Il trovatore (1852), La traviata (1853) o Aïda (1871), en que apareix el famós “Va pensiero” que s’ha convertit en un segon himne italià.

La revolució de Schönberg

I qui era Arnold Schönberg? Schönberg (1874-1951) també va escriure una òpera, Moses und Aaron, però a més va revolucionar la música del segle XX. Quan va començar a compondre ho va fer seguint l’estil de l’època, el romanticisme tardà. Era una música de grans orquestres, d’harmonies increïblement complexes. Però era encara una música tonal, és a dir, amb el sistema d’harmonia tradicional, que es basa en la supremacia d’una de les dotze notes de l’escala.

Schönberg, Blaues Selbstportait - 1910
Autorretrat Schönberg, 1910, dins de l’estètica expressionista.

Aquest sistema és encara l’imperant a la música occidental d’avui en dia, tot i que hi ha tradicions musicals que segueixen sistemes radicalment diferents, a la India, el Japó o Àfrica. Cada obra té una nota imperant, la tònica, que apareixerà més que totes les altres. La música dels segles XVII, XVIII i XIX juga amb escapar-se el màxim temps possible d’aquesta nota, creant més i més tensió. Finalment però, es retorna al punt de repòs de la nota principal. Els compositors de finals del segle XIX havien ampliat considerablement els mecanismes per escapar de la tònica, però seguien basant-se en aquest sistema, que encara avui ens sona com el més lògic.

A partir de 1907, Schönberg va decidir no seguir aquest sistema i no donar la supremacia a cap nota de l’escala, per sobre de les altres onze notes. Aquesta idea coincidí amb la teoria de la relativitat d’Albert Einstein, que va influenciar molt a Schönberg. Considerava que s’havia de “democratitzar” la música i deslligar-la de la “dictadura d’una sola nota sobre les altres”.

Herzgewächse, op.20. Una de les primeres atonals de Schönberg, escrita l’any 1910, sobre un poema de Maurice Maeterlinck, d’estètica expressionista. És una de les més difícils per a soprano.

Durant uns anys Schönberg va compondre música atonal (és a dir, sense seguir el sistema tonal tradicional que hem descrit abans) de forma lliure, però a partir de 1920, va idear un sistema exhaustiu per fer que cadascuna de les dotze notes de l’escala aparegués el mateix nombre de vegades: el sistema dodecafònic (és a dir, de dotze notes).

Aquest sistema va tenir nombrosos seguidors, com Alban Berg, Anton Webern o Pierre Boulez, un director i compostir que encara està en actiu. Per cert; Alban Berg va estrenar una de les seves obres més importants, el Concert per a violí i orquestra, “a la memòria d’un àngel”, al Palau de la Música, a la primavera de 1936. Això, però, és una història per a una altra entrada del blog.

Un supervivent de Varsòvia, op.46. Relata el testimoni real d’un supervivent del gueto jueu de Varsòvia. És una de les grans obres, escrites amb la tècnica dodecafònica. Schönberg era jueu i es va haver d’exiliar als EUA l’any 1933. La seva música va ser menyspreada i prohibida al Tercer Reich.

Avui en dia, són pocs els que utilitzen el sistema dodecafònic. Tanmateix, la proposta de Schönberg va trencar la visió tancada que es tenia: que la música  només podia respondre a un sistema tonal. En part gràcies a ell van sorgir centenars de sistemes nous, molts d’ells atonals. Aquesta fascinant varietat ha permès explorar camins nous. Si ara un compositor decideix tornar al sistema tradicional, no ho farà ingènuament, sinó amb tot el bagatge que li ha donat el segle XX.

Verdi, cantonada Schönberg

Verdi i Schönberg, dos autors tant diferents, es troben al barri de Vallcarca. Per què, però es diu Verdi el carrer de Verdi i Schönberg el carrer Schönberg? Fins l’any 1907 l’actual carrer Verdi s’anomenava carrer Ample, per la raó que era un dels més amples i llargs de Gràcia. Quan Gràcia es va annexionar a Barcelona, es va haver de substituir el nom del carrer Ample de Gràcia, ja que a Barcelona ja n’hi ha un de carrer Ample. Com passa sempre, Barcelona va mantenir el nom del seu carrer i fou a Gràcia on es canvià el nom. La mort de Verdi, l’any 1901, va arribar en el moment just per rebatejar el carrer Ample de Gràcia.

A diferència del carrer Verdi, el carrer Schönberg és molt curt. No té cap número ja que cap edifici té una porta que hi doni. Tanmateix, cap altre carrer de la ciutat no és més adient que aquest per portar el seu nom.

L’any 1931 Schönberg va contraure una malaltia respiratòria. Un amic i alumne seu, el compositor Robert Gerhard, de família alemanya però nascut a Valls, li va recomanar que vingués a Barcelona per recuperar-se de la malaltia. Va llogar una casa al barri de Vallcarca, a dalt de tot de la Baixada de Briz, cantonada carrer Verdi.

Schönberg a Vallcarca

El compositor només hi va viure uns mesos a Barcelona, fins a la primavera de 1932. Tot i això, l’estada el va marcar. A més de compondre gran part de la seva única òpera, Moses und Aaron, i va néixer la seva primera filla. La seva dona Gertrud i ell van decidir posar-li un nom català: Núria. Des de llavors Núria Schönberg ve assíduament a Barcelona a donar conferència i xerrades.

DSCN0484

Casa on va viure la família Schönberg entre 1922 i 1923. Fou construïda per Valeri Pupurull, que també és autor de la Casa Comalat, un dels exemples més extrems del modernisme a Barcelona. 

DSCN0483

Placa al davant de la casa on va viure Schönberg.

Curiosament, la casa de Schönberg no es troba al carrer Arnold Schönberg, sinó a la baixada de Briz. La casa fa cantonada amb el carrer de Verdi. És justament a partir de Verdi i fins al carrer del Coll del Portell, la continuació de la baixada de Briz que comença i acaba el carrer d’Arnold Schönberg.

Arnold Schömberg

Arnold Schönberg a Vallcarca, 1931-1932. Fons: Grup d’Estudis del Coll – Vallcarca.

Fins l’any 1988 l’espai de l’actual carrer era ocupat per una torre, que encara existeix mig enrunada. L’espai del jardí va ser exporpiat per obrir el carrer. Així, el que abans havien estat dos atzucacs (els carrers Sostres i Verdi) ara estan connectats pel carrer Arnold Schönberg.

DSCN0491

Verdi, 333-337. Just abans del final del carrer Verdi, cantonada Briz i Arnold Schönberg, s’hi troba un conjunt d’edificis de planta de baixa de la dècada de 1920, amb dos petits passatges. Pintats de blanc, amb plantes al terra, veïns asseguts al terra. Són un indret únic, i un dels poquíssims passatges que hi ha a Vallcarca.  

Anuncis