La Riera d’en Marcel·lí és una de tantes rieres que són afluents de la mare de totes les rieres: la Riera d’Horta. Segons alguns autors, la d’Horta és la riera més important del pla de Barcelona. S’han escrit article i fins i tot llibres sobre aquesta riera; i el cert és que va convertir la vall d’Horta en la zona més frondosa i amb més aigua de tot el pla de Barcelona.

font del Marcel·lino

La Font de Can Marcel·lí o Font d’en Marcel·lino.

La Riera d’en Marcel·lí no té ni principi ni final. Comença quan es troben els seus petits afluents, la riera de Montbau (o Gombau, antigament) i la de Generet (o Pomaret) i Can Barret, just a sobre del que avui és el Pavelló de la República, al carrer Jorge Manrique, al barri de la Vall d’Hebron.

Avui en dia, és clar, les tres rieres ja no existeixen. Només els carrers Harmonia (riera de Generet) i Poesia (riera de Can Barret) segueixen encara, més o menys, el seu traçat, mentre que el barri de Montbau recorda el nom de la tercera riera.

De la mateixa manera, la riera d’en Marcel·lí tampoc té un final clar. Desemboca a la riera de Can Cortada, l’actual plaça de l’Estatut i que poc després desemboca en la riera d’Horta, l’actual carrer Lisboa. Aquest podria ser el seu final, és clar, però també podríem dir que s’acaba allà on s’acaba la riera d’Horta, a baix de tot de la Rambla Prim, a la zona del Fòrum.

DSCN1559

El tram del mig de la riera.

La Riera d’en Marcel·lí, l’antiga riera de Cantallops, té una cosa, però que només conserven poquíssimes riera de Barcelona. Durant gairebé mig quilòmetre, la riera conserva la seva llera, amb horts, canyissars, figueres, pins, esbarzers. Estem enmig del bosc, amb una vegetació increïblement frondosa. Jo no sóc biòleg ni geògraf, però crec que el seu valor ecològic és incalculable. I és un autèntic plaer poder-hi passejar, sobretot en un dia que hagi acabat de ploure i torni a sortir el sol.

DSCN1561

Al tram més alt de la riera trobem una casa del segle XIX, amb tomaqueres i horts. És aquí on la vegetació és més espessa. Damunt nostre podem veure, mig amagat, el pavelló de la República. En aquest punt veiem una bifurcació.

La riera tomba cap a l’esquerra (mirant cap a la muntanya) i al cap de pocs metres trobem un túnel tapat. És la canalització de la riera. Fins a principis de la dècada de 1990, la riera seguia encara fins més amunt. Hi haguéssim trobat la Font de Can Marcel·lí o d’en Marcel·lino. Va desaparèixer amb la construcció del complex olímpic de la Vall d’Hebron i la Ronda de Dalt.

DSCN1558

Final de la riera. Al fons es pot veure la seva canalització en direcció a la muntanya de Collserola.

A mà dreta trobem el panell amb el nom de carrer Camí de Sant Cebrià, que, però, també acaba en un atzucac. Un cop travessada la Ronda de Dalt i el barri de Montbau, ens retrobem amb aquest camí, ja en ple bosc de Collserola, que ens porta a l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina. Al principi, el camí segueix la llera de la riera, com ho feien tants altres antics camins del pla. Just aquí se separa de la riera.

DSCN1553

El petit tram del principi del camí de Sant Cebrià.

DSCN1555

Rètol amb el nom del camí.

Tornem ara al principi de la riera d’en Marcel·lí. Som al barri de la Clota, que més que un barri és gairebé un santuari rural enmig de la ciutat. Són dues les rieres que travessen l’indret; la riera de la Clota o d’Agudells pel carrer Alarcón i la riera que ja coneixem.

DSCN1519

Pont sobre la riera de la Clota o dels Agudells. Sota el pont, entre els esbarzers, s’hi poden veure encara pedres d’un pont més antic.

Can Rossell, 1927

Can Rossell, l’any 1920. Masia del segle XVII, amb esgrafiats a la façana. Era situada entre les dues rieres, la de la Clota i la d’en Marcel·lí.

Al principi de la riera veiem un bloc de pisos acabats de construir, al costat de la plaça i avinguda de l’Estatut, també, acabada d’urbanitzar. A l’entrar a la riera veiem un grup de portes tapiades i cases mig enderrocades, per la part del darrere.

DSCN1542

Entrades tapiades a la riera de Can Marcel·lí.

De la riera surt i entra el carreró de Ca n’Iglésias. És una delícia de carreró, en forma d’L, i amb tres o quatre cases d’arquitectura popular del segle XIX a banda i banda. De les que veiem a mà esquerra només en queda la façana. A mà dreta encara en veiem tres que estan dempeus i habitades, amb horts i jardins al davant. És un carrer amb molt d’encís, si no sabéssim que les cases d’un costat estan mig derruïdes.

DSCN1573

Carreró de Ca n’Iglésias.

DSCN1574

Cases del carreró de Ca n’Iglésias que encara són dempeus i habitades. En primer termer hi veiem horts i tomaqueres, antigament molt habituals en moltes cases de la vall d’Horta.

La imatge deixa glaçat. La riera encara manté gran part del seu aspecte. Les cases mig enrunades, els blocs de pisos nous i els materials de construir apilats l’altre costat del torrent són pensar en el pitjor dels presagis.

DSCN1537

Casa mig derruïda al principi del carreró. L’ajuntament derrueix les cases per evitar que les ocupi algú i hi visqui. 

I és així. No sé fins a quin punt la riera es veu amenaçada pel pla de reforma i ordenació del barri de la Clota. Previsiblement, el carreró de ca n’Iglésias acabarà desapareixent. Segons explica un panell a l’avinguda de l’Estatut, encara s’han de construir almenys dos blocs més, destinats a pisos de lloguers socials i equipaments públics.

 

Destrossar una part d’un indret de tant de valor ecològic i paisatgístic, encara que sigui per a equipaments públics, és un crim urbanístic. De terrenys per a equipaments hi pot haver en d’altres llocs; però, sigui com sigui, no poden servir d’argument per fer desaparèixer un lloc com aquest, que, a més, també té interès públic.

DSCN1576

Última casa del carreró de Ca n’Iglésias. Només en queda la façana.

Ens estan robant una part del nostre patrimoni. Podem renunciar-hi, és clar. Però això s’hauria de debatre i sotmetre a la decisió dels veïns d’Horta o de tota la ciutat; ja que es tracta, precisament, de l’útlim reducte rural de Barcelona.

Sempre s’ha entès malament la qüestió del patrimoni. Són els arquitectes, urbanistes i polítics els que decideixen què és o no és patrimoni. Al mateix barri, la riera de la Clota apareix com a element a protegir, però no, en canvi, la riera d’en Marcel·lí, quan a simple cop d’ull, el seu valor ecològic és inqüestionable.

No puc suportar pensar que la riera d’en Marcel·lí pugui desaparèixer. Em treu la son, m’enrabia i m’entristeix; ho considero una forma extrema d’arrogància, d’abús del poder, de violència urbanística. No puc tolerar que em robin la riera d’en Marcel·lí; justament per que no és meva, ni de cap persona en concret, sinó patrimoni de la ciutat.

 

DSCN1545

Les cases del carreró des la riera d’en Marcel·lí. Al darrere, els blocs de pisos moderns.

Tenim el dret a decidir sobre el nostre patrimoni; i sinó ens el reconeixen, ens el podem prendre. La protesta del veïnat val molt més que un pla urbanístics aprovat pel consistori.

 

DSCN1570

 

Detall d’una de les cases. Algú hi ha pintat un grafiti, que tornar a donar una mica de vida a un indret inhòspit.

És per això que us demano que cadascú de vosaltres faci alguna cosa per impedir que desaparegui. De moment, anar-hi i visitar-la. La trobareu a deu minuts a peu de les estacions d’Horta L5 i Montbau, L3.

Res no està perdut; la riera encara hi és, i és ben viva. Mai no és massa tard.

 

—–

Us deixo amb l’enllaç d’un blog que també parla sobre aquest i altres indrets de la Clota, Racons de Barcelona que no semblen Barcelona i amb el llibre de Carlota Giménez i Compta, Rieres, torrents i fonts als barris d’Horta-Guinardó (Barcelona, 2009), en que m’he basat per a escriure aquesta entrada.

 

Advertisements