Ser els últims no deu ser fàcil. De fet, segons com es miri, Joaquima Botey i Marcel·lí Oliva, no són els últims. Però els llibres d’història i les guies els han reconegut aquest (trist) honor. Per parlar de tot el que comporta ser l’últim, del per què i del com, coneixerem a l’última bugadera i a l’últim pagès d’Horta.

Joaquima Botey es fa coneguda arran d’una entrevista l’any 1981. Era l’última bugadera en vida i l’última que havia treballat en aquest dur ofici, tant lligat a la vall d’Horta. En un moment a l’entrevista, Botey va explicar que la meva besàvia ja rentava roba, i la meva àvia i la meva mare i les seves tres germanes. Jo mateixa vaig començar a rentar mocadors als 11 anys i no vaig parar fins fa dos anys, quan ja en tenia 78.

DSCN1651

Tram del carrer Sant Tomàs. En una d’aquestes cases de cos va viure i treballar Joaquima Botey. Com relatava a l’entrevista de 1980, en moltes altres cases d’aquest carrer també hi vivien bugaderes.

A més de rentar la roba (rentar-la a mà diverses vegades), les bugaderes l’havien d’assecar i transportar de Barcelona a Horta i d’Horta a Barcelona, a més de cuidar dels seus fills, cuinar i netejar la casa. Botey va treballar-hi fins als 78 anys, amb tot l’esforç físic que demanava rentar quantitats ingents de roba.

Quan es jubila, a la dècada de 1970, les bugaderes d’Horta portaven més de dos segles i mig rentant la roba de les classes altes barcelonines. Ja apareixen en les cròniques del baró de Maldà, a finals del segle XVIII. Encara avui podem trobar nombrosos safareigs als patis del carrer d’Aiguafreda i a la Clota a més de dues basses a la finca de Can Masdéu.

Alguns llibres i guies d’Horta coincideixen en dir que Marcel·lí Oliva és l’últim pagès que encara és en actiu de la ciutat. Té la casa i l’horta al final de la riera d’en Marcel·lí, en una masia del segle XIX que ja va aparèixer al blog la setmana passada.

DSCN1557

Horts a la riera d’en Marcel·lí.

L’ajuntament preveu destruir la masia, els horts i tota la riera per i urbanitzar tota la zona; cometent un crim urbanístic i ecològic de primer ordre. Des del blog no pararé d’animar-vos a que us mobilitzeu per evitar-ho i, de pas, per aconseguir que els polítics no tractin els ciutadans (i el seu patrimoni) amb menyspreu i fins i tot crits, com passa en tantes reunions dels barris.

Segons com es vegi, Marcel·lí Oliva no és l’últim pagès de Barcelona. Tant a Can Masdéu, força a prop d’Horta, com a Can Mandó, a Vallvidrera, s’hi conreen horts i s’hi cria aviram, com veurem a la propera entrada. Tot i no ser pagesos a temps complet, molts barcelonins tenen parcel·les amb horts, com al carrer Alarcón i al passatge Feliu, al mateix barri de la Clota.

Portem tres setmanes recorrent la vall d’Horta, una vall que encara conserva molts dels últims de la Barcelona rural i menestral; últims que potser ja han desaparegut, han trobat successors o potser no ho han estat mai. Per acomiadar-nos anirem a veure l’últim dels últims d’avui. L’any 2006 es va enderrocar Can Grau. Es va convertir en l’última masia en ser enderrocada fins avui.

L’última masia en ser enderrocada a Horta és clar. Des d’aquell any fins avui se n’han enderrocat dues més, totes dues propietat de l’ajuntament i amb l’oposició dels veïns. D’això, però, en parlarem d’aquí a uns dies, quan ens endinsem als boscos i fondals de Collserola.

DSCN1688

Entrada des del carrer Bernat Bransim al Carmel, al solar a on hi havia hagut Can Grau. Tot i ser un lloc amb molta història, avui, vuit anys després de l’enderroc, està abandonat i brut. Es tracta, però, d’un interessant no-vestigi; sembla impossible creure’s que en aquest petit espai, enmig d’un dels barris més densos de Barcelona hi hagués fins fa poc una masia del segle XVII.

Bugaderes, pagesos i masies. Reivindico el passat rural i popular, per que s’ha ignorat i menyspreat de forma sistemàtica i per que ens pot donar alternatives a l’actual sistema econòmic, polític i social, a l’actual model de ciutat. Encara que no ens els reconeguin; tenim dret al nostre passat rural, a la memòria popular, a fer vida al carrer. Tenim dret a veure un pagès treballant els horts de la riera d’en Marcel·lí. Tenim dret al patrimoni – a tot el patrimoni, i no només al patrimoni oficial que segueix uns determinats criteris, sovint polítics-. Tenim dret a que la vall d’Horta -i Barcelona- segueixi sent una mica rural.

Advertisements