Fa un temps, les llambordes recobrien gran part dels carrer de Barcelona, com encara ho fan, per exemple, a Lisboa. A més de ser més ecològiques que l’asfalt, permeten que l’aigua de la pluja es filtri i alimenti el subsòl. És més interessant caminar per un terra irregular que per la previsible regularitat de l’asfalt. Per últim, les llambordes són, a més, una bona font per construir barricades.

DSCN1794

Llambordes del carrer Vidal i Quadras.

Avui en dia són molt pocs els carrers de la ciutat que encara en tenen. N’és un exemple el carrer Vidal i Quadras, que està completament recobert de llambordes.

Som al Desert de Sarrià, o, millor dit, el que era l’antic Desert de Sarrià. Fins fa poc més de cinc anys, la gent coneixia com a Desert l’antic torrent de les Monges, un dels afluents de la Riera Blanca. Avui, la llera del torrent va desaparèixer com a espai natural amb la urbanització del parc de Joan Raventós. Molts veïns anomenaven aquest paratge com el Desert, pel paisatge sense domesticar i el seu caràcter un xic feréstec.

L’antic Desert però s’estenia més enllà del torrent, per tota la part alta de Sarrià, pràcticament allà on s’acabava el nucli de la vila. Era i és una zona aviat frondosa, amb un petit passeig de plàtans.

AFB Desert de Sarrià, 1900

Nens al Desert de Sarrià entorn a l’any 1900. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

Llavors per què s’anomena Desert? Per l’antic monestir de caputxins que s’hi va fundar l’any 1583. Però la seva importància històrica va encara més enrere. És aquí on, diu la llegenda, va viure Santa Eulàlia al segle IV. El Desert de Sarrià és un desert en el sentit espiritual, un indret tranquil i allunyat de la ciutat (tot i que no massa), ideal per a meditar o resar.

Encara es conserva una pedra a l’entrada del nou monestir dels caputxins de Sarrià, que podria haver estat d’Eulàlia de Sarrià. L’antic monestir de 1583 va ser expropiat l’any 1835 (curiosament, 1583 i 1835 comparteixen els mateixos números, en un altre ordre). Tot i així, va seguir essent un lloc de peregrinatge i de passeig fins que es va cremar l’ermita de Santa Eulàlia, l’any 1936. L’actual monestir dels caputxins es troba més avall, a prop de Can Ponsic, també a Sarrià.

ICC RF.13462 Santa Eulàlia del Desert 1920

Capella de Santa Eulàlia del Desert, l’any 1920. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Sigui o no certa la llegenda d’Eulàlia, el Desert ha estat sempre un lloc important, singular. És probable que hi hagi restes d’una vila romana sota les llambordes del carrer Vidal Quadras o just a sota de l’actual capella de Santa Eulàlia.

DSCN1842

Residència per Gent Gran de Santa Eulàlia del Desert. És l’únic lloc que conserva encara l’antic topònim de Desert.  

La Residència ocupa l’indret on hi havia l’antiga capella i el santuari del Desert, construïts a mitjans del segle XIX a sobre de l’antic monestir dels caputxins.

DSCN1813

L’església de Santa Eulàlia del Desert, avui en dia.

La importància històrica d’aquest indret no acaba aquí. A banda i banda trobem dues importants torres. D’una banda, a mà dreta, tenim Can Sentmenat, un dels poquíssims i més notables palaus renaixentistes de Barcelona.

DSCN1816

Can Sentmenat. Avui acull l’escola de disseny EINA.

A mà esquerra, gairebé invisible entre els arbres del seu jardí, està la Torre Lledó. Avui en dia té l’aspecte d’una torre modernista, però fins a principis del segle XX era una masia molt important a la zona, que havia allotjat hostes tant importants com l’Arxiduc Carles d’Àustria i Felip V. Probablement és l’únic edifici de Barcelona que ha allotjat als dos reis que es van enfrontar durant la Guerra de Successió.

DSCN1844

Tot el que es pot veure de la Torre Lledó des del passeig de Santa Eulàlia. Actualment acull l’escola Dolors Monserdà. Hi havia hagut una segona Torre Lledó a Sant Gervasi de Cassoles, que va aparèixer al blog al gener d’aquest any.

DSCN1804

L’element que més es veu de la Torre Lledó des del Desert és la torre d’aigua, de principis del segle XX.

Més amunt trobem la masia de Can Mestres, del segle XVII, amb uns espectaculars esgrafiats del segle XVIII o una torre modernista al principi del carrer Vidal Quadras.

Què hi fan tants grans palaus, tan antics i amb tanta història, a tan poca distància? Què hi ha en aquest lloc?

DSCN1821

Un fris d’una finestra de Can Sentmenat.

No en sé la resposta; potser la podrem trobar, algun dia, sota terra. Us deixo, però, amb un indici.

Des de fa unes setmanes, el blog ha anat viatjant, entrada a entrada per Vallvidrera i Collserola. I ho ha fet seguint un ordre. Des l’última entrada, situada en una antiga cruïlla, a la plaça de Vallvidrera, hem baixat per la Drecera de Vallvidrera, seguint un antic camí que creuava la muntanya.

DSCN1806

Detall d’una torre modernista del carrer Vidal i Quadras.

Avui som al peu de la muntanya. Si pugem al Desert des de Sarrià, ho farem seguint el tram més alt del carrer Major de Sarrià. El carrer s’acaba a la plaça Borràs, però, just creuada la plaça ens trobem amb el passeig de Santa Eulàlia. El nucli antic de Sarrià, que segueix el seu carrer Major a banda i banda, para en sec en aquest indret, just on comença el passeig de Santa Eulàlia i l’antic Desert.

El passeig s’acaba, de cop, davant de la Residència de Santa Eulàlia del Desert, on hi havia hagut l’antic monestir de caputxins, com si es tractés d’un atzucac. Tanmateix, l’antic camí ral segueix, pujant a mà dreta, pel carrer Vidal i Quadras, en direcció a Vallvidrera, llambordes enllà.

Sant Eulàlia del Desert, 1897

El final del passeig de Santa Eulàlia, l’any 1897. Al fons s’hi veu l’entrada del santuari de Santa Eulàlia del Desert.

És impossible explicar tota la història d’aquest indret en una entrada com aquesta. El que llegiu avui és més aviat una invitació per que algú investigui què amaga aquest lloc, i si realment hi va haver una vila romana aquí. L’únic que sabem, avui en dia, és que el camí que puja per Major de Sarrià, el passeig de Santa Eulàlia i el carrer Vidal i Quadras és, almenys, d’origen romà.

DSCN1831

Al costat de l’actual Residència de Gent Gran s’hi conserven uns murs antics, que podrien formar part  de les ruïnes de l’antic santuari construït a mitjans del segle XIX o fins i tot de l’antic convent caputxins del segle XVI. Els murs estan mig amagats entre la vegetació, molt frondosa en aquest indret.

DSCN1840

Just al davant d’aquestes ruïnes hi trobem un cartell esgrogueït anunciant una fallida promoció immobiliària, ja gairebé un vestigi històric més. 

Potser, qui sap, fa dos mil anys també havia tingut llambordes com les d’avui, a l’antic camí del Desert de Sarrià.

Advertisements