No és gaire recomenable anar a caminar pel camí de Marina a l’estiu. Els estanys s’assequen i l’aigua fangosa que queda està més calenta que mai. Amb un xic de mala sort tornaràs a casa pel Prat de les Febres amb una bona febrada. Alguns diuen que és per culpa dels mosquits. Només et quedarà encomanar-te a tots els sants o, millor encara, anar a cercar una bona remeiera.

AP 5629 can Gran _1940_

Can Gran l’any 1940. Font: Arxiu Històric del Poblenou.

És molt probable que fos aquesta la raó per la qual aquest indret estava pràcticament deshabitat al segle XVIII. Hi havia un perill real de contraure malalties que avui encara pateixen a l’Àfrica subsahariana, com la malària i el paludisme. Amb el temps, els estanys es van anar assecant fins desaparèixer del tot, a principis del segle XIX. Els aiguamolls van ser substituïts per camps d’indianes, hortes, tallers i després fàbriques. Som a l’actual Poblenou.

s.X, reconstrucció cartogràfica

Reconstrucció cartogràfica de Sant Martí de Provençals al segle X. Font: Josep Vega i Gómez: “Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals: aproximació als orígens” (1993). 

Quan va sorgir, el camí de la Marina era un dels pocs camins de terra ferma en una zona plena d’aiguamolls. Durant un temps, de fet, va ser un dels camins que passava més a prop del mar. Potser és per això que a l’edat mitjana, al segle XI, s’anomenava Via Marina.

Més tard, van sorgir diferents variants del camí que passaven encara més a prop de la costa, i que enllaçaven els camps i conreus de la zona.

A la dècada de 1760, però, es va construir la carretera de Barcelona a Mataró. Va ser llavors que l’antic camí va passar a tenir un nom fix per  primer cop a la seva història. Com passa sovint, trobem un nom per les coses quan en tenim més d’una. És així, que, quan hi van haver dos camins que travessaven el Poblenou tot resseguint la costa que el camí antic, el de tota la vida va passar a dir-se Camí Antic de València, ja que era l’antic camí cap al sud.

AP 5884 Cal Gran 2003

Can Gran, masia de finals del segle XVIII, l’any 2003 apunt de ser enderrocada. Al seu lloc si ha construït el Parc Central del Poblenou. Font: Arxiu Històric del Poblenou.

Amb la construcció de la carretera de Mataró, el camí de la Marina va perdre importància i va passar a ser un camí local, que anava  d’una masia a l’altra, de Can Gran a Can Pujades.

En un punt concret (a l’actual carrer Bac de Roda entre Pallars i Almogàvers), el camí de València feia un gir brusc 80º cap al mar, per després tornar a girar 80º en direcció muntanya. Tot i això, un altre camí seguia tot recte, tot creant una bifurcació.

1659

Mapa parcel·lari de la zona, de 1931. Ressaltat en taronja el traçat del Camí Antic de València, en es veu el gir pronunciat. En groc, el camí o passatge de la Marina. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).

Gràcies a aquesta bifurcació, ens han arribat dos dels noms d’antics camins del Poblenou, l’actual Camí Antic de València i el passatge Marina. En algun moment van formar un sol camí per després bifurcar-se en dos camins, mantenint ara per separat, dos dels seus antics noms.

AP 5878 Marina 2003

El Passatge de Marina l’any 2003, entre Selva de Mar i Espronceda. Font: Arxiu Històric del Poblenou.

L’Antic Camí de València manté un tram força llarg, tot i que en part desfigurat per la nova urbanització de l’avinguda Diagonal. L’any 2003 el passatge Marina va perdre un tram sencer entre els carrers Fluvià, Provençals i Selva de Mar, a més de l’única masia vuitcentista, Can Gran. Potser es podria haver integrat la masia dins del parc.

Segons el nomenclàtor, el passatge de la Marina s’anomena així per Rita Marina, propietària dels terrenys per on passa el camí als anys 1920. És molta casualitat (massa, diria jo) que el cognom de la propietària coincideixi amb el nom de l’antic camí de Marina.

DSCN2336

El passatge de Marina des de Selva de Mar en direcció a Treball aquest estiu.

Sigui com sigui, encara existeix un últim tram del camí de Marina. Avui és amb prou feines la part del darrere del passatge del Treball, un passatge que travessa la illa entre els carrers Veneçuela, Pallars, Selva de Mar i Treball.

 

DSCN2340

El passatge Marina des del carrer Treball en direcció a Selva de Mar aquest estiu.

Els passatge Treball travessa la illa en angle recte. El passatge Marina, però, té aquell inconfusible traçat ondulant dels camins antics, rurals.Com molts dels camins que hem conegut apareix al nomenclàtor però no té cap panell que  indiqui que es diu així al mateix passatge.

DSCN2131

El passatge Treball des de Selva de Mar. Curiosament, l’edifici que fa cantonada manté un aspecte rural i s’assembla a la masia basilical (tot i que li falta l’ala esquerre) semblant a antigues masies de la zona com Can Gran, o Can Babot.

DSCN2126

El passatge Marina entre Selva de Mar i Espronceda aquest estiu.

Tornem enrere. Al davant nostre, mirant en direcció al carrer Fluvià (direcció Llobregat) reconeixem les restes del passatge Marina que havia passat per aquí fins fa pocs anys. Algunes parets encara ens fan intuir per on passava el camí.  Els murs formen avui una impressionant galeria de grafits. A un costat, dos arbres frondosos d’algun jardí. És la resta del passat rural d’aquest camí; aquests arbres segurament havien estat envoltats de camps com ara ho estan de descampats.

DSCN2346

Grafits al passatge Marina entre Espronceda i Selva de Mar.

Reculem encara una mica més, fins a l’indret on el camí de Marina travessaria l’avinguda Diagonal. Aquí es bifurcaven el camí Antic de València i el de Marina. Fins a la dècada de 1960, l’Antic de València baixava en direcció al mar i el de Marina seguia recte, en direcció a Sant Adrià de Besòs.

Perquè es bifurcaven just aquí? Ho entendrem si mirem un mapa de fa tres-cents un anys:

1713

Mapa del Pla de Barcelona, 1713. Entre els dos camins (l’Antic de València en taronja, el de Marina en groc) hi veiem un estany.

La volta que feia el Camí Antic de València, era per esquivar una llacuna. És per això que avui tenim dos carrers, dos antics noms, que segueixen un mateix traçat. És una mostra, subtil però real, que aquest indret era un aiguamoll. Al mateix lloc avui hi llueixen hotels estranys i luxosos. Erms i freds.

Advertisements