Si tant desitja Barcelona annexionar-se Sarrià, per què no es fa al revés i és Sarrià el que s’annexiona Barcelona? El regidor sarrianenc que va dir aquesta frase es queixava dels constants intents de Barcelona d’annexionar-se Sarrià.

san adrià

Sant Adrià, a principis del segle XX, amb l’antiga església.

Finalment, l’1 d’abril de 1922 Sarrià era annexionat a Barcelona per la força; després de mesos de manifestacions en contra de l’annexió i sense consultar la població. En la seva última sessió, el ple dels regidors sarrianencs es negà a firmar l’acte de liquidació del seu ajuntament. Noranta-dos anys després no està clar que la vila hagi sortit guanyant en l’annexió; amb el preu dels pisos pels aires i amb molts dels veïns més vells abocats a abandonar la vila i amb part del seu patrimoni amenaçat.

Avui seguim amb la sèrie d’articles dedicats a la independència de diferents viles i barris del pla de Barcelona. Al juliol ja vam conèixer la història de Vallvidrera, que vol segregar-se de Barcelona, i avui coneixerem la de Sant Adrià de Besòs. A l’octubre anirem al Poblenou.

Barcelona CEC

Mapa de 1931 en que no apareix Sant Adrià com a municipi independent sinó com un barri més de Barcelona. El riu Besòs es va convertir llavors en la frontera entre Badalona i Barcelona. Font: Centre Excursionista de Catalunya.

Només set anys després, Barcelona intentava annexionar-se encara una altra vila: Sant Adrià de Besòs. Els fets es van precipitar quan el 5 de març s’aprovava el real decret que certificava la dissolució del municipi. La riba dreta s’unia a Barcelona i l’esquerra a Barcelona. El nucli antic de Sant Adrià passava a ser una barriada més de Badalona.

DSCN3026

Carrer de Sant Bonaventura, un dels carrers més antics de la vila.

Sant Adrià ja havia patit intents d’annexió de Santa Coloma de Gramenet des de 1697 per ser un poble massa pobre. La pobresa també va ser un bon motiu per al consistori barceloní. Des del 1897 s’havia annexionat fins a vuit municipis multiplicant per dos la seva població i per deu el seu territori per convertir-se en la primera ciutat de l’estat espanyol -ho va ser entre 1930 i 1940-. Aquest era, de fet, l’objectiu principal de la seva política annexionista.

DSCN3024

Ajuntament de Sant Adrià de Besòs durant la Segona República i fins a la dècada de 1950.

Aquest cop, però, alguna cosa va anar diferent. L’estiu de l’any 1931 l’Ajuntament de Sant Adrià va aconseguir deixar en suspens el decret d’agragació. El consistori va seguir exercint com a govern municipal tot i que oficialment no existia.

La situació es va allargar durant vint-i-sis anys fins que finalment un altre ordre ministerial declarava inexecutable el decret d’annexió. Tres anys més tard, l’any 1958, Sant Adrià tornava a ser oficialment una vila independent.

DSCN3021

Plaça de Dalt

En certa manera, però, Sant Adrià segueix patint la proximitat a Barcelona. Les delcaracions d’urbanistes i polítics a favor d’una nova annexió han tornat a augmentar, amb l’excusa que molts plans urbanístics, com el del Forum 2004, afecten el municipi.

La història i l’enfortiment de la identitat adrianenca poden ser una bona eina per fer front a les ànsies agregacionistes de Barcelona. És així que ha sorgit un blog que recopila els articles soobre la història de la vila, publicats en dues revistes de Sant Adrià i una pàgina que proposa tres rutes per coneixe’n el patrimoni. És important que els adrianencs coneguin la seva pròpia història, però també ho és que la respectin els barcelonins.

DSCN3025

Una de les últimes cases rurals del carrer Major

Algunes pàgines web dedicades al patrimoni, com Pobles de Catalunya, ignoren gairebé completament el municipi de Sant Adrià, tot i ser un dels millors llocs web sobre el tema. Sovint, ignorar la història i el patrimoni d’un indret (o fins i tot enderrocar-lo) és una forma d’anular-ne la identitat. En tot cas, que Sant Adrià hagi de seguir sent o no sent independent és una decisió que només hauria de sortir de la seva població, i no d’urbanistes i polítics que mai hi han viscut.

DSCN3038

Detall de l’escut de la masia de Can Rigal, del segle XVI.

El seu nucli antic, amagat entre blocs moderns, dóna testimoni que Sant Adrià fa segles que hi és i que, fa vuitanta anys i amb poc més de sis mil habitants, va resistir a un poderós ajuntament.

Anuncis