Si mai heu buscat fotografies antigues de Barcelona a internet és possible que hagueu notat un fenomen curiós. És més fàcil trobar fotografies de carrers i edificis que encara existeixen que fotografies de carrers que han desaparegut. Com si a més de desaparèixer de la realitat, els carrers enderrocats també s’haguessin esfumat dels arxius.

ramblaraval7blog2

Carrer Espalter, cantonada Sant Josep Oriol. Font: Marc Javierre – Kohan

Hi ha, però, un fet encara més estrany. És gairebé impossible trobar fotografies dels carrers Sadurní, Cadena, Sant Jeroni, Sant Josep Oriol o Espalter, que van desaparèixer fa tot just vint anys amb l’obertura de la Rambla del Raval. Sembla com si aquests carrer no haguessin existit mai.

Més enllà dels carrers concrets, l’enderroc va fer desaparèixer tot un barri i tot el que això implica: la seva gent, la memòria col·lectiva, les botigues, els indrets viscuts. Com ho explicava Manuel Vázquez-Montalbán:

A mí no me importa que sepulten mis cines, mis colegios, los puntos de referencia del país de mi infancia bajo una propuesta de paraíso que se llama Rambla del Raval y todo lo que le cuelga, sino que la deconstrucción se lleve por delante toda posible memoria de la ciudad mestiza y se practique a costa del vecindario más débil de la ciudad.

(Citat al blog Intensificant vides nervioses)

Plaça Salvador Seguí, 1984

La plaça Salvador Seguí, l’any 1994.

El valor que tenen les fotografies dels carrers Espalter o Sadurní, Cadena o Sant Jeroni és el de qüestionar, de subvertir la realitat actual. La Rambla del Raval no sempre ha existit. Avui és un lloc popular i amable, però alhora és el resultat d’una reforma molt agressiva en que es van enderrocar més de mil cinc-cents habitatges. Molta gent hi va perdre casa seva, i gran part de forma no voluntària.

1350

Reconstrucció del possible mapa del pla de Barcelona, de l’any 1350. Font: Universitat de Barcelona i Grup de Recerca Medieval, Taedium

Avui però, anirem més enllà. En primer lloc, tornem enrere deu segles. Just aquí, a la part baixa de la Rambla del Raval hi havia la riba d’una gran zona pantanosa, el Cagalell.  Aquests aiguamolls s’estenien des del carrer Sant Pau fins a Drassanes i des del monestir de Sant Pau fins més enllà de la Rambla, cap al carrer Escudellers.

L’Estany del Cagalell

El Raval es troba entre dos turons: el Montjuïc (150 metres) i el Mont Tàber (20 metres). A aquesta petita vall anaven a parar moltes de les rieres més importants del pla de Barcelona. En primer lloc la Rambla, també coneguda com a Riera de Collserola o Riera d’en Malla, que baixava aproximadament pel carrer Balmes des de Gràcia i Cassoles. En segon lloc, la Riera de Magòria, que venia de Sarrià. I en tercer les rieres que baixaven de Montjuïc: la riera de la Font del Gat i la dels Tarongers.

Les aigües que portaven les rieres no arribaven a desembocar al mar, ja que els corrents marítims havien format una llengua de terra que feia de barrera. És així que les aigües quedaven estancades formant uns aiguamolls.

Aquesta va ser la raó principal per la qual la Barcelona medieval es va estendre en direcció al nord, cap al riu Besòs, formant els barris de la Ribera, la Bòria, la Vilanova de Mar o Sant Pere. La part baixa del Raval va quedar deshabitat.

Tot això va canviar amb la construcció de la tercera muralla, al segle XV i XVI, que envoltava el Raval. Es van desviar totes les rieres, que ara anaven a parar a la zona de les Hortes de Sant Bertran, a la part baixa del Poble-sec i per tant fora-muralles. Els aiguamolls del Cagalell, ara dintre de la muralla, es van dessecar al segle XV i al seu lloc hi van sorgir horts i camps.

Drassanes

Fossar de la muralla, prop del portal de Santa Madrona, al voltant de l’any 1850. El fossar feia de riera i s’inundava els dies de pluja. Amb la construcció de la muralla la zona pantanosa es va desplaçar fora de la ciutat, a les Hortes de Sant Bertran. Font: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya.

Els vestigis 

En queda alguna cosa del Cagalell, cinc-cents anys després de desaparèixer? Per trobar-ne algun vestigi, haurem de buscar algun edifici que s’hagués construït quan el Cagalell encara existia: el monestir de Sant Pau del Camp.

DSCN3474

El carrer de les Tàpies, en direcció al Paral·lel i al Teatre Arnau. Veiem que el carrer fa una pujada en direcció a l’avinguda.

Sant Pau del Camp es va construir al costat mateix dels aiguamolls. Per aquí hi passava el camí de Sant Bertran, o de Montjuïc, l’actual carrer de Sant Pau, que feia de límit superior dels aiguamolls. Era un antic camí d’origen iber que pujava a Montjuïc en direcció a l’antic port iber, que es trobava al sud de la muntanya, a l’actual barri de la Marina, prop de l’església de la Mare de Déu de Port.

Sant Pau es va construir a certa distància de Barcelona. No s’hagués pogut construir més a prop de la ciutat per què hi havia els aiguamolls, que s’estenien fins a l’altra banda de les Rambles, fins ben entrat el carrer Escudellers. El primer vestigi és el lloc on es troba el monestir; ens diu fins a on arribava l’estany del Cagalell.

DSCN3490

Sant Pau del Camp

Si avui aneu a Sant Pau del Camp, veureu que l’església està enfonsada respecte al carrer Sant Pau. En certs punts, la diferència arriba al metre i mig. Passa el mateix al carrer de les Tàpies que està un metre per sota del carrer Nou de la Rambla, tot i que aquest últim és més a prop del mar. La zona del monestir forma un clot, està més enfonsada respecte als carrers del voltant.

PDUTJTWZ

Mapa de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, amb les altures indicades de diferents punts de la zona.

Aquest és el segon vestigi de l’antic aiguamoll. El monestir està enfonsat, en primer lloc, per la seva antiguitat. Al ser més antic, es troba a un nivell més baix, al mateix nivell on hi havia la zona pantanosa. Passa el mateix al carrer de les Tàpies, que és alguns segles més antic que el carrer Nou de la Rambla, urbanitzat a finals del segle XVIII. En part, però, el monestir està més enfonsat, per que tota la zona pantanosa estava lleugerament enfonsada respecte la llengua de terra que separava els aiguamolls del mar.

Sant Pau del Camp inundat

Sant Pau del Camp a la dècada de 1980. L’església va quedar inundada després d’unes pluges molt fortes, ja que es troba enclotada respecte a l’entorn. Una cosa molt semblant dueria passar, fa cinc segles, a l’estany del Cagalell. Font: Arxiu Municipal del Districte de Ciutat Vella.

El tercer vestigi el forma un carrer. Es tracta del carrer Riereta. Es diu així per que havia estat una riera, la riera de Valldonzella. La part alta del carrer encara segueix l’antic traçat ondulant de la riera. Acaba el seu recorregut al carrer Sant Pau, al mateix punt on l’antic torrent desembocava al Cagalell.

El carrer Riereta és paral·lel al carrer Carretes. Aquest carrer es va urbanitzar molt abans que Riereta, tot i estar més lluny de la ciutat. El carrer Carretes era el camí que comunicava Sant Pau del Camp amb la part alta del Raval i la plaça del Pedró, ja que la Riereta, una riera, s’inundava sovint.

DSCN3429

El carrer Riereta, des del carrer Sant Pau.

Tornem al passat menys remot. Quan es va construir la Filmoteca de Catalunya, que formava part del pla de la reforma de la Rambla del Raval, les obres van ser especialment costoses per que els fonaments es van construir entre llots , fang i matèria orgànica en descomposició. I és que tot el subsòl de la part baixa del Raval, a partir dels 5 a 10 metres de profunditat, està format pels llots dels antics aiguamolls.

Estranyament (o potser no tant) els aiguamolls del Cagalell tenen alguns punts en comú amb l’antic Barri Xino. El nom i el territori.

El nom

En primer lloc, el nom. El Cagalell és un nom amb evidents referències escatològiques. Ens fa pensar en un lloc putrefacte, on hi anava a parar tota la brutícia de la ciutat.

Segons Francesc Carreras Candi, en la seva monumental Història de Barcelona de mil dues-centes pàgines, el nom del Cagalell vindria de la paraula llatina cacalellum, diminutiu de la paraula caccabus, que significa olla o caldera. Encara avui, en castellà trobem la paruala cácabo. Segons Carreras Candi; el Cagalell significaria “olla petita”, “caldereta”.

1500 (2)

Reproducció cartogràfica de la Barcelona entorn de l’any 1500. Font: Universitat de Barcelona i Grup de Recerca Medieval, Taedium.

L’origen de la paraula per tant no és pas escatològic; els aiguamolls havien sorgit milers d’anys abans de la fundació de Barcelona i eren un fenomen natural. Avui, els pocs aiguamolls que queden a Catalunya estan protegits i tenen un gran valor social.

Però a l’edat mitjana eren un focus de malalties, pels mosquits que hi vivien. Anar al Cagalell era sinònim de contraure el paludisme o la malària. Tot i que l’origen de la paraula no fos escatològic; és molt propbable que als segles XI i XII el nom comencés a tenir aquesta connotació. L’indret tenia mala fama, i això va fer canviar el significat i la connotació del nom. Aquest va ser el primer pas per acabar assecant l’estany i convertir-lo en terreny de conreu; un terreny que a més seria molt fèrtil.

El cas del Barri Xino és semblant. El nom surt d’un article de l’any 1925 a la revista Escándalo, en que el periodista Francisco Madrid comparava el barri del Raval, que llavors es coneixia com Districte Cinquè, amb els barris xinesos de Nova York o Buenos Aires. Eren barris densos, amb fama de promiscus i de viure al marge de la llei. El nom, amb caràcter exòtic, va tenir molt d’èxit i es va estendre ràpidament pels intel·lectuals de la ciutat. Molts es van llençar a redescobrir el barri.

Plano del Raval.

El Raval en un mapa de 1990 abans de l’obertura de la Rambla del Raval.

A partir dels anys 1950, el nom va començar a tenir una connotació negativa. El Barri Xino es relacionava amb la delinqüència, amb la prostitució, amb la marginalitat i, a partir dels anys 1970 i 1980, amb la droga. Amb la reforma de la Rambla del Raval, el Barri Xino es va convertir en símbol de tot allò que es volia deixar enrere. Calia trobar un nom nou pel barri: el Raval, un nom amb regust àrab, amb connotacions també exòtiques, multicultural i cosmopolita.

Tant el Cagalell com el Barri Xino van ser noms que van passar a tenir una connotació negativa per acabar sent bandejats i eliminats.

El territori

El Barri Xino i el Cagalell tenen encara un altre punt en comú. En un estudi fet del subsòl de la zona baixa del Raval es va descobrir una gran quantitat de matèria orgànica, que havia arribat aquí per les antigues rieres del pla de Barcelona. Es va poder establir amb precisió quina extensió havia tingut la zona d’aiguamolls del Cagallel. Curiosament, aquesta zona coincideix amb el que després seria el Barri Xino.

Copia_de_seguridad_de_GRUIX EL CAGALELL

Mapa de la zona d’aiguamolls del Cagalell. Font: Article “Història de la vegetació al pla de Barcelona en els carrers 9000 anys: anàlisi pol·línica de l’Estany del Cagalell”, de Santiago Riera Mora.

Els aiguamolls s’estenien des de l’Avinguda Paral·lel fins a Sant Pau del Camp i el carrer Sant Pau, creuaven les Rambles fins al carrer Escudellers i Nou de Sant Francesc. Tot i estar a l’altra banda de la Rambla, el carrer d’Escudellers era la continuació del carrer Arc del Teatre. Els dos formaven el carrer major del Barri Xino.

xavier miserachs barri xino carrer escudellers

El carrer Escudellers fotagrafiat per Xavier Miserachs. 

La superfície del Cagalell es va anar reduint i urbanitzant fins a desaparèixer completament, a principis del segle XVI. Ja no apareix, als primers mapes que es fan de la ciutat, a mitjans d’aquest segle.

Porta de Sant Antoni i de Tallers, Raval, Valldonzella extramurs

Fragment del gravat de Barcelona, d’Adrian Wingaerde, de 1563. Hi veiem la part central i baixa del Raval, ja emurrallat, però ple de camps i edificis aïllats. Ja no s’hi veu cap rastre del Cagalell.  

Hi ha alguna raó històrica per aquesta coincidència? No ho sabem. És probable, però, que fos l’última zona en ser urbanitzada i per tant aquella on hi va anar a parar la població més pobre. Era la zona més propera al port, allunyada del centre del poder de la plaça Sant Jaume i del motor econòmic de la ciutat, al barri de la Ribera.

Després de la conquesta dels francs, l’any 801, els àrabs van anar a viure en prop del Cagallel, al carrer dels Còdols i a la part baixa del Raval (de fet, són ells qui van batejar el lloc amb el nom de “Raval”). Durant uns segles van poblar la zona i van conrear-hi la terra, fins acabar sent assimilats a la població de parla catalana. Era una zona marginal, que llavors encara estava fora de les muralles.

Des de l’edat mitjana el carrer Arc del Teatre va ser el centre de la vida nocturna de la ciutat; i ho va  ser durant segles, fins als anys 1980. Tant és així que el seu antic nom, Trentaclaus, es va canviar per la fama que tenia. “Anar de Trentaclaus” o “anar de Trenta”, era sinònim d’anar a un bordell. L’origen del nom Trentaclaus, però, no tenia res a veure amb la prostitució; era el nom d’un dels portals de la muralla de les Rambles.

L’enderroc dels aiguamolls

Els noms adquireixen connotacions negatives i acaben sent utilitzats per a criminalitzar un barri, un carrer, un lloc. Al Raval, al Barri Xino, sobre els aiguamolls del Cagalell, la història s’ha repetit diverses vegades. Fou una de les zones més bombardejades a la guerra civil. Successius governs municipals van deixar i tolerar la seva marginalització per acabar enderrocant gran part dels seus edificis. La població del barri n’ha estat expulsada almenys dos cops: a la dècada dels 1950 amb l’obertura de l’Avinguda de Drassanes i a la dècada de 1990, per la Rambla del Raval.

L’enderroc és sempre un fet traumàtic. Desapareix la casa d’una, quatre o deu famílies, el seu espai de referència. L’enderroc d’un barri sencer es troba en un altre ordre. Es planeja, sovint, en nom d’una idea tant abstracta –millorar el barri, netejar-lo- com esbiaixada, simplista i plena de prejudicis. En tot cas, enderrocar mil cinc-cents habitatges és un acte d’extrema violència institucional. El veïnat perd casa seva, s’enderroquen els seus espais, els seus indrets viscuts, s’esborra la seva memòria col·lectiva. Sovint s’ha substituït el veïnat existent per una població amb més poder adquisitiu o, senzillament, per turistes. La ferida social que ha deixat aquesta reforma és inabastable.

ramblaraval17blog22

Enderroc de l’última casa del carrer Cadena, a l’actual Rambla del Raval. Font: Marc Javierre – Kohan. 

Mai he cregut que l’enderroc solucioni un problema. La solució del Barri Xino segurament era més complexa que l’enrunament massiu i la construcció de blocs de pisos moderns. Passava per un procés social, un procés veïnal i participatiu; organitzat per els veïns i per als veïns.

La reforma d’un barri mai s’hauria de planificar en un despatx d’arquitectes o en una habitació de l’ajuntament, sinó a la cuina o al menjador dels seus veïns, als carrers i a les places, sobre els horts conreats durant segles, sobre els llots dels antics aiguamolls del Barri Xino.

Anuncis