L’octubre de l’any 1986 l’expolític franquista Juan Antonio Samaranch declarava Barcelona seu dels Jocs Olímpics de 1992. Com a ciutat olímpica moltes zones de la ciutat van ser reformades, van desaparèixer horts, masies torrents, passatges, carrers i barris sencers.

AP 4704 Barraques del cementiri 1983

El Transcementiri, a la dècada de 1980. Font: Arxiu Històric del Poblenou.

Un dels primers objectius de l’ajuntament va ser la desaparició dels darrers nuclis de barraques, dels barris més humils. Avui en dia, al desaparegut barri dels Canons, al capdamunt del Turó de la Rovira, s’hi està construint el Museu del Barraquisme.

L’any 1986 hi havia pressa per a fer desaparèixer aquests barris. És per això que els enderrocs van deixar nombroses restes com les que encara queden al Turó de la Rovira, avui destinades a ser un nou pol d’atracció turística.

AP 9072 Barraques del Cementiri _1988_

Passatge Rere el Cementiri Vell, l’any 1988. Font: Arxiu Històric del Poblenou

Un dels barris que va desaparèixer va ser el Transcementiri. Es deia així per que era situat al voltant del Cementiri de l’Est o del Poblenou.

AP 9073 Barraques del Cementiri _1990_

Passatge Rere el Cementiri Vell, l’any 1990, després de l’enderroc. Font: Arxiu Històric del Poblenou

La desaparició d’un barri sempre deixa enormes, però invisibles, ferides socials i personals. De cop, tot l’espai vital desapareix, una comunitat es disgrega i desapareix com a tal. La memòria col·lectiva, viscuda, es converteix en memòria individual, recordada.

DSCN4020

Passatge Rere el Cementiri Vell, avui, des del Passeig Calvell i el carrer Carmen Amaya. 

Però la desaparició d’un barri també deixa petites escletxes, minúsculs rastres físics. Del barri del Transcementiri no queda gairebé res dempeus. Però darrere de les tanques publicitàries, al terra cobert de plantes, a les parets de les naus i tallers abandonats s’hi conserven incomptables vestigis del barri que va desaparèixer, de cop, l’any 1990.

DSCN3996

Panell del passatge de la Llacuna.

El primer vestigi són els noms dels carrers. En trobem tres en un sol espai urbà: el passatge Rere el Cementiri Vell, el passatge de la Llacuna i el passatge Transversal de la Llacuna.

És possible que aquest passatge de tres noms sigui el carrer més estrany de Barcelona. Però també és el més erm, el més desert. Aquí no hi viu ningú, no hi treballa ningú. L’únic bar, a la cantonada amb el carrer Major del Taulat, fa anys que està tancat. A l’altra banda del mur hi ha el Cementiri.

DSCN4029

Panell del passatge Transversal de la Llacuna, núm. 11. El núm. 11, però, no es correspon amb cap porta ni amb casa, només amb un mur d’un taller abandonat. 

Els cotxes que pugen des de la Ronda Litoral en direcció al Poblenou, condueixen a tota velocitat, obviant que els tres passatges tenen un límit de velocitat de 30km/h.

ICC RM.2482 1962 (2)

Fragment del mapa de Barcelona de 1962. Hi veiem els tres passatges, encara edificats i habitats. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Avui en dia els tres passatges no estan separats físicament. Però fins l’any 1990 formaven tres carrers diferents. Avui, el carrer que buit, conserva encara els tres noms.

DSCN4026

Runa al passatge Rere el Cementiri Vell, a l’encreuament amb el Passeig Calvell i el carrer de Carmen Amaya.

El segon vestigi és la runa. En dos o tres llocs trobarem petits munts de runa de les cases enderrocades. Hi són des del 1990. Segurament, l’enderroc es va fer amb tanta pressa que els treballadors municipals s’hi van deixar part del material enderrocat.

DSCN4007

Fragments de làmines de PVC, al passatge Transversal de la Llacuna.

Material de construcció, teules, maons, trossos de làmines de PVC dels sostres de les cases, o fins i tots bocins de rajoles.

DSCN4011

Restes d’un maó al passatge Transversal de la Llacuna.

Camuflat dins d’un mur fet de maons, pedra, hi trobem un altre vestigi: una dotzena d’entrades i finestres tapiades. Per la forma sembla que fossin tallers.

DSCN3985

Façana tapiada al passatge Rere el Cementiri Vell.

El barri del Transcementiri és relativament recent. No apareix en cap dels mapes de Barcelona del segle XIX. Segurament va sorgir durant la dècada de 1910 o 1920, omplint l’espai buit que hi havia entre el Cementiri i el barri del Taulat del Poblenou.

DSCN3983

Taller del passatge Rere el Cementiri Vell, en estat ruïnós. Als anys 1930 havia estat un estable, on s’hi guardaven cavalls i carros. 

Hi ha encara un darrer vestigi. Ens permet entrar dins de les barraques encara que ja no hi siguin. Són les rajoles.

DSCN4008

Rajoles al passatge Transversal de la Llacuna.

Sense adonar-nos-en hem entrat als espais més íntims de la vida del barri. La cuina, el lavabo.

DSCN4004

Potser llavors entendrem que aquest no era un barri de barraques. Que la barraca va ser una de tantes paraules que es van emprar primer per a denigrar i després per a argumentar la reforma urbanística, és a dir, l’enderroc, del Transcementiri.

Els edificis tenien moltes mancances. Però no eren barraques. Tenien cuines, lavabos, espais familiars, acollien la vida de moltes persones. De dimensions reduïdes i materials precaris. I tanmateix, en primera instància, eren cases, llars, habitatges.

DSCN4006

Mai es va arribar a plantejar la millora de les cases o la construcció d’edificis nous respectant la fesomia del barri, sinó sempre, directament, l’enderroc, la desaparició física i l’oblit del Transcementiri.

Advertisements