Les mobilitzacions en contra de la reforma urbanística de Vallcarca van començar l’any 2003. El barri estava degradat, i s’hi ho estava era, en certa manera, per la connivència i desídia de l’ajuntament. La reforma comportava la destrucció de gran part del barri i la construcció de blocs de pisos privats i una petita proporció de pisos de protecció oficial. Les noves edificacions trencarien amb la trama i el teixit urbà de Vallcarca, tant per la seva altura, com per la fesomia i el nou disseny dels carrers.

DSCN3925

Manifestació a favor de la conservació del patrimoni de Vallcarca, el passat 15 de novembre, una dècada després de l’inici de les mobilitzacions. 

Els enderrocs van ser pactats amb una sola associació de veïns, però amb l’oposició de totes les altres entitats del barri. En aquest joc, habitual en la política municipal, una associació de veïns es converteix en interlocutora del barri amb l’ajuntament, sovint per afinitats polítiques amb els partits del govern. De forma paral·lela, el consistori  ignora d’altres entitats i associacions, amb l’excusa que no representen a la majoria del veïnat, com si que ho faria l’associació de veïns més afí.

DSCN3914

Can Carol, masia construïda l’any 1860. Als anys 1920 i 1930 fou una escola i més tard un habitatge. El veïnat de Vallcarca reivindica que s’aturin els enderrocs i que Can Carol es restauri i esdevingui un centre social i cultural pel barri, molt mancat d’equipaments públics. Fa anys que està en ruïnes i a l’estiu es van tapiar les finestres i portes. Hi veiem el reflex d’una palmera, un dels arbres centenaris del seu jardí, i un grafiti en record a l’Uri Caballero, patriota i activista de Vallcarca, mort ara fa un any.

L’aigua de Vallcarca

El Barri Vell de Vallcarca va sorgir en un encreuament de rieres. La Riera de la Farigola baixa del coll que formen el Puig d’en Bernat (o muntanya de les Tres Creus, del Park Güell) i la Creueta del Coll. El barri vell es situa a l’indret on aquesta riera conflueix amb la Riera de Vallcarca, que sorgeix pocs metres més amunt de la unió de dos altres torrents. Alguns d’aquests torrents eren alhora camins de tradició romana, com el que anava a Sant Cugat, pel Coll i Sant Genís dels Agudells.

Font Rúbia, avui (1)

La Font Rúbia abans de ser restaurada, amb rajoles de principis del segle XIX. Font: Arxiu del Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.

És un barri amb aigua abundant. Encara avui, a l’obaga del Park Güell s’en conserven quatre de centenàries. La Font de Sant Salvador d’Orta, la Font de la Finca de Sant Salvador, La Font del Manantial i  la Font del Remei. Més amunt, al Coll, trobem la Font Rúbia, recuperada i restaurada fa mig any, i que apareix documentada des de l’edat mitjana.

DSCN3919

La Font del Manantial, amb aigua amb propietats mineromedicinals. La torre del Manantial va ser enderrocada al maig del 2011.

Si aneu a la plaça de Sant Just i Pastor, al barri de Palau, a Ciutat Vella, hi trobareu una font gòtica, una de les més antigues de la ciutat. Va ser feta construir per Jaume Fivaller, al segle XV, per abastir d’aigua Barcelona. L’aigua d’aquesta font venia precisament de Vallcarca on encara es conserven diversos fragments d’aqüeductes del segle XVIII al voltant de la masia de Can Turull i que durant segles van portar aigua a la ciutat.

Vallcarca1

La Torre del Manantial, abans de ser enderrocada, l’any 2011.

Un insuperable gueto espiritual

A mitjans del segle XX Vallcarca va aplegar un gran nombre d’artistes. Van viure al barri escriptors com Joan Sales, Rubén Darío, Pere Quart, Joan Perucho o Eduardo Cirlot, compositors com Arnold Schönberg i molt dels artistes gràfics que treballaven per l’Editorial Bruguera. Cirlot parlava de Vallcarca com “un insuperable gueto espiritual”. Pijoaparte, baixava a tota velocitat, pels carrers de Vallcarca amb alguna moto robada, a les novel·les de Juan Marsé.

Arnold Schömberg

Arnold Schönberg, assegut a la terrassa de la casa de la Baixada de Briz,on va viure entre 1931 i 1932. Font: Arxiu del Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca. 

La reforma urbanística de Vallcarca és reveladora. Ens ensenya amb cruesa quin és el projecte de ciutat de l’ajuntament. En primer lloc per que no és una reforma urbanística. Batejar l’enderroc massiu d’edificis amb el nom de reforma urbanística és un simple eufemisme del que en realitat és, bàsicament, un procés d’especulació.

Una vertadera reforma urbanística hauria d’estar plantejada, sempre, des d’un punt de vista constructiu i no destructiu. Aquest pla planteja una tabula rasa, és a dir, la destrucció de tot el que hi havia abans per construir-ho tot de nou. Els terrenys expropiats es van posar a subhasta amb unes condicions que afavorien una immobiliària concreta, Núñez y Navarro, que finalment s’ha fet propietària de la gran majoria de les parcel·les, ara buides.

Amb l’adveniment de la crisi es va paralitzar la venta de parcel·les. Els enderrocs, però, van seguir endavant, amb la previsió que si que es puguin vendre les parcel·les quan hi torni haver creixement econòmic.

DSCN3484

Perspectiva de l’encreuament de l’avinguda Vallcarca i el carrer Cambrils. Està previst que l’ajuntament enderroqui tota l’illa de cases dels carrers Vallcarca-Cambrils-Farigola, l’anomenat Triangle de Vallcarca. Les entitats del barri demanen que no s’enderroqui. 

Una vertadera reforma hauria de ser creada amb el consens de totes les entitats del barri i després d’un procés de participació profund, llarg i honest. L’ajuntament ha menyspreat el veïnat de forma sistemàtica. Mentre s’obria un procés participatiu, la tardor del 2013, se seguien enderrocant més edificis sense previ avís. L’últim consell de barri de Vallcarca va acabar amb la regidora escridassant als veïns que demanaven no enderrocar la masia de Can Carol.

DSCN3948

L’anomenada “Casa dels Arabescos”. És l’última casa que queda dempeus a l’illa del carrer Gomis-Avinguda Vallcarca. Hi destaquen els elements decoratius d’estil arabitzant. 

És interessant veure com el Catàleg Arquitectònic de Barcelona ignora per complet aquesta zona de Vallcarca, de fet la més antiga del barri, amb una excepció, Can Carol, que, incomprensiblement, preveu ser enderrocat tot i estar protegit. També ho fan els llibres editats per l’ajuntament ens últims anys com Barris de Barcelona o Masies de Barcelona. A què es deu aquest oblit i menyspreu cap al patrimoni del barri?

El baró de Haussmann i el no-lloc

El concepte de no-lloc va ser creat per Marc Augé, als anys 1980, per descriure espais on no hi viu ningú, indrets freds, llocs de pas els com centres comercials, aeroports o autopistes. Però un no-lloc pot tenir graduacions, intencionalitats i fins i tot interessos polítics. Enderrocar implica el desarrelament dels veïns, la desaparició d’estructures socials intangibles i de la memòria i arquitectura col·lectiva de Vallcarca.

Atget, Eugène - Paris 2

Fotografia de París d’Eugène Atget, feta abans dels massius enderrocs de la ciutat vella de París. Els seus estrets carrerons havien permès el triomf de les revolucions de 1789, 1830 i 1848. La reforma del Baró de Haussmann perveïa l’ampliació dels carrers que permetia un major control militar de la ciutat. 

Un barri no es pot crear de nou. La seva construcció, física i social, és un procés llarg. Enderrocar un barri que ja existia, adaptat al seu territori, fruit d’una llarga història, té conseqüències emocionals i socials devastadores, que sovint no es tenen prou en compte a l’hora de redactar els plans urbanístics, fets, a més, per polítics que no viuen i coneixen el barri.

Guia

Fragment del mapa de Barcelona del web de l’ajuntament, del Barri Vell de Vallcarca. El mapa no està actualitzat i encara hi apareixen tots els edificis (i fins i tot amb els números de carrer) que l’ajuntament ha enderrocat. 

Sovint, les reformes urbanístiques d’aquest tipus pregonen una millora en les condicions de vida dels veïns. Tanmateix, es fa difícil de comprendre en què millora la vida de les persones a les quals se’ls ha enderrocat casa seva.

Vallcarca independent!

Vallcarca independent va ser el nom d’un fanzine juvenil aparegut als anys 1980. D’alguna manera, Vallcarca sempre ha volgut ser independent, escapar de la ciutat que envoltava aquest petit paradís arquitectònic, natural, cultural, literari.

2010 (2)

El Barri Vell de Vallcarca, l’any 2010. 

Avui i el dijous passat, s’haguessin expulsat més veïns de les cases del barri vell. El desallotjament es va parar en l’últim moment amb un acord precari que el posposa uns quants mesos. Els propietaris d’aquests immobles volen enderrocar o reformar els edificis per poder pujar el lloguer, aprofitant la reforma urbanística de la zona. Aquesta és una de les conseqüències dels enderrocs: la pujada dràstica dels lloguers al barri.

A la Bodega La Riera es respira el cansament d’anys de mobilitzacions que no han pogut parar els enderrocs. De gent que ha vist desaparèixer, físicament, el seu espai vital, emocional. Aquí, entre la runa dels carrers –ara descampats amb males herbes- molts veïns van constatar l’insalvable distanciament amb la lògica política del govern de la ciutat, del país i del poder en general.

2014

El Barri Vell de Vallcarca, l’any 2014. 

A Vallcarca la història local, a petita escala, adquireix gairebé una dimensió poètica. Els carrers mig desapareguts es projecten en l’espai. Els buits són més desoladors que en d’altres llocs. En aquest barri el passat més recent ja forma part de la història.

Sovint, hi ha coses que desapareixen, i és bo que ho facin. Certes tradicions, monuments, edificis en mal estat. Però aquests enderrocs es van fer en contra la voluntat de molts dels seus veïns. I és per això que el record dels carrers abans dels enderrocs encara és amarg.

DSCN3479

L’última casa que sobreviu de la illa dels carrers Argentera – Cambrils – Bécquer.

Manifest

El que faré ara no és habitual pel blog. Aquest petit manifest sonarà radical, maximalista o utòpic. Però l’escric al peu de la lletra i crec, honestament, que seria la millor opció pel barri.

Si avui llegiu aquest blog és sobretot per Vallcarca. El vaig començar a escriure per reivindicar el patrimoni que no apareix a les guies i als catàlegs, el patrimoni rural i humà, de la gent més pobra humà de la ciutat. Si l’escric, és sobretot, per necessitat; per evitar, almenys, en petita mesura, que es torni a enderrocar el meu barri. Com deia Manuel de Pedrolo; cal protestar fins i tot quan no serveix de res.

Em declaro patriota de Vallcarca. Per tant, i en nom de la memòria col·lectiva del barri, de la runa i de les males herbes que omplen els solars buits, demano, en primer lloc, que vinguin tots els escriptors de Barcelona, i escriguin novel·les, contes i poemes sobre el barri, i del que va ser, fa poques dècades, l’indret més literari de la ciutat.

En segon lloc, que es recuperi l’aigua de les seves fonts i que es pugui fer servir a les cuines i als bars de tot el barri. Que es cuidin les plantes, les figues de moro, les pinedes, les figueres i alzines centenàries. Que es tornin a conrear horts, oliveres i arbres fruiters i que els fruits es reparteixin per tot Vallcarca.

Demano, també, que l’ajuntament es disculpi pels danys irreparables que ha causat i cedeixi tots els solars buits a l’ús lliure del veïnat. Que es restauri Can Carol i totes les cases del nucli antic i, fins i tot, que es reconstreixin algunes de les velles cases enderrocades.

En darrer lloc, i en nom runa i de la nostra memòria col·lectiva, demano que Vallcarca sigui declarat municipi independent i autogestionat pels seus veïns. Visca Vallcarca lliure!

Anuncis