Aquesta és la meva primera entrada al Pla de Barcelona. Estic molt content de poder col·laborar amb el Pere, i per calentar motors us presento una resposta, un complement a un altre contingut d’aquest mateix blog:

En Pere ens explicava el passat octubre l’origen del barri de Montbau i el seu topònim, barreja dels antics torrents que baixaven de la muntanya de Collserola i les tendències de l’arquitectura racionalista més innovadora. També ens explica que el projecte va ser executat amb mancances, especialment en allò referent a la construcció dels equipaments que havien de permetre un barri autosuficient.

Aquest experiment sociològic, la construcció d’una microsocietat planificada, no només incloïa la morfologia urbanística i arquitectònica, sinó que també implicava la selecció dels nous habitants. Els anys 50, tot just en l’inici del desarrollismo franquista, s’era molt lluny de potenciar l’associacionisme, i el cooperativisme sota la dictadura era una paròdia del que havia significat aquest moviment fins la república. Així doncs, el finançament dels habitatges es va fer a partir de les cooperatives franquistes, uns organismes vinculats a l’estructura del sindicalisme vertical i que en les seves direccions havien d’incloure, per llei, un militant falangista i un sacerdot anomenat per la diòcesi. En aquest mapa s’havia d’afegir blocs d’habitatges destinats a militars i guàrdies urbans.

Fragment d’un NO-DO del 8 de juliol de 1963 on es recull la visita del dictador Franco per fer entrega de claus de les noves vivendes per a militars retirats al recent construït barri de Montbau.

Aquest va ser el procediment per poblar el que s’anomena la primera fase del barri, la que s’estén entre els carrers Arquitectura i Poesia. L’inici de la segona fase, la que va del carrer Poesia fins al carrer Harmonia, va estar marcat per un gran canvi social que va esdevenir al voltant de l’any 1960. Mentre la primera fase era habitada per persones que, independentment de la seva procedència, estaven integrades en la societat barcelonina i les seves més que imperfectes cooperatives, la segona es composava de nouvinguts, gent que va participar del que es va anomenar l’allau migratori, l’aluvión, moltes de les quals havien viscut anteriorment en barris de barraques propers, com el Carmel o la Font del Gos.1967Pàgina a tot color de La Vanguardia del 27 de setembre de 1967. Al peu de foto s’hi pot llegir: “Junto al orden de las edificaciones de Montbau contrasta el mezquino aprovechamiento del suelo en algunas edificaciones de la comarca“. No obstant, el polígon d’habitatges que es mostra no és el de Montbau.

La voluntat política d’eradicar el barraquisme i sobretot el desig d’enriquir-se a costa de les necessitats d’aquesta nova població obrera van significar la fi de qualsevol aspiració de construir un barri ideal. Primerament, la construcció dels nous edificis va córrer a càrrec de suposades cooperatives, societats fantasma creades per personatges afins al règim amb l’única finalitat de lucrar-se amb l’especulació immobiliària.

La primera conseqüència d’aquest nou tarannà va ser la construcció de 9 grans torres de 16 plantes, que van suposar doblar la densitat de població planificada originàriament. Els equipaments que havien d’ubicar-se a les plantes baixes mai es van construir, i la única aportació per fer el barri més habitable va ser la del petit comerç, que va ser més o menys sostenible mentre el barri vivia aïllat de la ciutat.

Aquest aïllament s’il·lustra molt bé amb els serveis sanitaris: durant els primers anys del barri, tot i ja estar construïda la ciutat sanitària de la Vall d’Hebron, per rebre l’atenció primària, els habitants de Montbau havien de traslladar-se primer fins al carrer Espronceda (al barri de Sant Martí, a gairebé una hora en bus), i posteriorment fins a la Creu Roja del carrer Dos de Maig (ven aprop de l’hospital de Sant Pau).

Respecte els equipaments educatius, podem veure les conseqüències de l’afany d’enriquir-se, destinant el màxim terreny construïble als habitatges (molt condicionat per la orografia de la vesant de Collserola) i deixant espais poc adients per edificis públics. La primera escola de primària va estar ubicada al carrer Arquitectura, on avui es troben la biblioteca i el gimnàs. Les grans riuades de l’any 1962 van esfondrar part de l’edifici, que es trobava en el curs de l’antiga riera de Gombau, que dóna nom al barri.

L’institut de secundària, que no va ser inaugurat fins el 1969, es trobava en el curs d’una altra riera, el torrent de Generet. Amb serioses deficiències estructurals, va sobreviure fins el segle XXI, sent l’únic espai edificat en una línia que va des de Collserola fins a Horta seguint el curs de l’antiga riera. Finalment, l’any 2006 es va esfondrar part del mur exterior del pati, la qual cosa va forçar que es remodelés d’edifici sencer, adequant-lo a la naturalesa del terreny.

Així doncs, els equipaments educatius només tenien capacitat per una quarta part de la infància i joventut en edat escolar. Les alternatives eren les escoles religioses, com els Salesians d’Horta o el col·legi Cristo Rey, o les acadèmies privades que van proliferar durant els anys 60. Els alumnes d’aquestes acadèmies no oficials havien de traslladar-se fins a l’institut Ausiàs March, al barri de Pedralbes, per poder examinar-se i validar els seus estudis.

MontbauAillamentBarcelona i la xarxa de Metro de l’any 1974. Les línies discontínues representes línies projectades però que encara trigarien un mínim de 10 anys en construir-se.

D’altres equipaments planificats al projecte, com el mercat, el centre cívic o el cinema, mai se’n va saber res. Per poder satisfer aquestes necessitats hom havia de traslladar-se fins l’antiga vil·la d’Horta o, pels més joves, participar en les activitats d’oci organitzades per institucions religioses com els Salesians o el seminari de Martí Codolar.

Aquest aïllament va durar fins els anys 80, quan va arribar la línia 3 del metro, però llavors s’haurien de sumar alguns elements socials i demogràfics que distanciaven molt el barri de l’idíl·lic projecte original.

metro1985Pàgina de La Vanguardia anunciant l’extensió del metro fins a Montbau.

És llavors quan ens trobem amb un mal endèmic dels polígons d’habitatges: el relleu generacional. Un barri sencer, construït de nova planta, acull en una dècada dos milers de famílies, prototípicament formades per dos adults de mitjana edat i dos o tres menors. Des dels anys seixanta, al barri només s’han construït 75 nous habitatges, i la majoria de la segona generació, la que va créixer, si no néixer, al barri, va haver de mudar-se a altres barris en fer-se adulta. La mitjana d’edat ha augmentat més de 15 anys entre 1976 i 2010 i és el barri més envellit de Barcelona.

Aquesta segona generació, coincident amb la del baby boom, havia de ser clau per construir un teixit veïnal i associatiu, i durant els anys 70 va omplir el barri de vida juvenil i dissidència política, superant les diferències socials i d’origen de les dues fases de construcció del barri. Malauradament, aquest jovent va formar part de l’anomenada generació perduda: A principis dels 80, coincidint amb la seva majoria d’edat, l’heroïna esdevingué una letal protagonista al barri.

La tercera generació d’habitants del barri va créixer en un barri envellit, amb un teixit veïnal i associatiu pràcticament desaparegut junt amb la generació anterior, i amb la certesa que totes les mancances per la falta d’equipaments al barri les satisfaria als barris del voltant o al centre de la ciutat, ara ben proper gràcies al metro.

població Montbau

Gràfic elaborat a partir de les dades dels cens de 1976 i 2010.

Per il·lustrar-ho estadísticament, la població menor de 25 anys al barri suposava pràcticament la meitat dels habitants l’any 1976. Segons les dades de 2010, només un 25% té menys de 25 anys. A més, les capes d’edat corresponents a la segona generació, la que era jove o infant els anys 70 i ara té entre 40 i 65 anys, només representa un 18% de la població.

Tota aquesta història ens explica com un projecte urbanístic, que als plànols i informes pretenia mostrar una mena de barri popular ideal, ha esdevingut un barri dormitori. Potser un barri dormitori amb moltes zones verdes i un paisatge magnífic, però sense vida pròpia, ni història, ni res d’allò que hagués fet falta per convertir el projecte en una realitat.

Video de l’any 2011 exposant el projecte original de Montbau.

Explicacions contemporànies com aquesta, que es remeten exclusivament al projecte, que ni tan sols esmenten les modificacions i mancances en l’execució i la posterior evolució social i humana del barri, ens fan pensar que gran part de l’urbanisme actual segueix sent molt poc sensible a les diferències que hi ha entre construir cases i carrers i fer un barri.

Advertisements