El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posés.

Gènesi 2:19

Els carrers i els camins no sempre han tingut un nom. Si més no, no sempre se’ls hi ha posat un nom. Fins la intervenció de l’estat modern i la seva burocràcia, i la voluntat de poder identificar cada carrer, cada habitatge i cada persona que hi viu, els carrers eren anomenats en base al seu ús. Edificis emblemàtics, accidents geogràfics o les activitats que s’hi duien a terme acabaven sent la forma de reconèixer les vies urbanes. Quan els governs van necessitar anomenar cada carrer, van recórrer a aquestes denominacions populars, que són la majoria de les que podem trobar a Ciutat Vella.

Sovint aquests nomenclàtors populars serveixen per seguir la pista de com eren aquells indrets en un passat.

És durant la il·lustració i els seus plans urbanístics, no sempre pensats per al poble, sinó també contra ell, que l’estat va preocupar-se per donar nom als nous carrers que s’obrien. A Barcelona podem trobar dos casos emblemàtics de nomenclatura planificada, però també de la subversió que se’n feia:

Francisco González de Bassecourt, Conde del Asalto, va ser capità general de Catalunya entre 1778 i 1789. De la seva capitania es podria destacar que va ser destituït per no respondre prou fermament als rebomboris del pa, però pel que el recordem és perquè va fer obrir un carrer a través del Raval, que unia la rambla amb la muralla sud, facilitant l’accés des del castell de Montjuïc fins al cor de la ciutat. Malgrat que oficialment el nou carrer havia de dur el nom del seu impulsor, Conde del Asalto, popularment va ser sempre denominat el carrer nou. Després de més d’un segle de tossuderia ciutadana, durant la II República, es va canviar el nom oficial a Nou de la Rambla. Després de retornar a la denominació original durant la dictadura franquista, finalment el nom popular es va imposar fins avui en dia.

Evolució de l’urbanisme repressiu al casc antic de Barcelona

L’altre cas és el del carrer Ferran. Obert durant la primera meitat del segle XIX, amb finalitats semblants a la del Conde del Asalto, es va decidir dedicar-lo al monarca regent en aquell moment: Ferran VII. La resistència a dedicar un carrer tan principal a un rei absolutista i impopular va fer que el 1910 acabés per caure la seva numeració, quedant-se en el ambigu Ferran.

Però com podeu imaginar pel títol d’aquest post, no vinc a parlar-vos dels carrers del Casc Antic. Possiblement, l’apoteosi dels nomenclàtors planificats a Barcelona sigui el cas de l’Eixample. Segur que heu sentit parlar, poc o molt, sobre el procés pel qual es va imposar el projecte d’Ildefons Cerdà, per sobre d’altres arquitectes, però ens anirem uns anys més endavant, quan sembla irreversible que el traçat dels carrers serà la quadrícula que avui reconeixem als plànols. placerda

L’extensió que separava Barcelona dels municipis del pla era un terreny agrícola sense cap edifici, per imposició de la jurisdicció militar, i la graella racionalista de Cerdà no mostrava cap consideració cap als antics camins, rieres o parcel·lacions de terreny existents. A més, la majoria de carrers planificats tenien una amplada i orientació exactament idèntiques. En definitiva, es tractava d’uns carrers sense cap personalitat.

1859detall

Detall d’un planol de 1859 on els carrers estan indicats amb números i lletres.

Per acabar d’adobar-ho, Cerdà va anomenar els carrers amb lletres i números. Els carrers de mar a muntanya serien numerats de l’onze al 60, i els que anaven del Llobregat al Besós serien denominats per lletres, de la F a la Z. No he pogut esbrinar perquè no començaven pel zero o l’u i a la lletra A, però podem especular amb vàries teories:

La més senzilla seria pensar que es va preferir reservar números i lletres per si la trama s’estenia més enllà del terreny planificat, però en el cas de les lletres sembla prou evident que es va començar a anomenar de mar cap a muntanya, començant per la Z i retrocedint en l’alfabet. El fet que la via denominada Z, el breu carrer Villena, sigui el més proper al mar fa pensar que el procediment va ser aquest.

Una altra possibilitat és que inicialment es pensés en atorgar els números de l’u al deu als que travessaven el Passeig de Gràcia. M’ho fa pensar que en algun lloc he trobat que la Gran Via s’havia anomenat via 11, i que d’aquesta manera el carrer 1 coincidiria amb l’actual Pare Claret, efectivament el més superior, el primer, dels carrers horitzontals del pla Cerdà.

La tercera opció, pel cas de les lletres, es que el començament de l’alfabet estigués reservat a les grans vies, aquelles que no responien al traçat quadricular, però no sembla gaire provable, ja que els noms de Diagonal, Meridiana i Paral·lel si que van ser proposats per Cerdà, i de fet són els únics noms que s’han conservat.

En qualsevol cas, la numeració que va arribar a plasmar-se en alguns mapes ja estaven decidits en un moment molt incipient de l’execució del projecte. En els diaris d’Ildefons Cerdà ja es refereix al carrers 30 i T quan ens explica que l’any 1860 van haver la revisar la ubicació exacta de la Catedral per acabar de concretar quin traçat havia de seguir la Gran Via.

Per explicar la relació entre aquests dos indrets, aparentment inconnexos, s’ha de pensar que el pla Cerdà incloïa tres grans vies que travessaven la ciutat medieval, dues de verticals i una d’horitzontal. D’aquestes només es va arribar a construir la Via Laietana, prolongació del carrer nº30 (Pau Claris), que havia de creuar-se a l’actual plaça d’Antonio Maura amb la gran via horitzontal, prolongació del carrer T (Pallars). Per evitar que les noves grans vies topessin amb la Catedral, va ser a partir de la ubicació del temple que es va establir tota la quadrícula.

Reforma_interior_de_Barcelona__distribucin_de_nombres_adoptada_para_las_nuevas_calles_y_plazas_de_la_reforma_interior_de_Barcelona

Planol de la dècada de 1880 on es mostren les grans vies planejades per Cerdà i altres que per sort mai es van dur a terme.

Anomenar les vies d’una ciutat amb lletres i números no hagués estat una decisió inèdita, però a l’ajuntament no li va semblar idoni. En un furor anticipatori, l’ajuntament va decidir anomenar tots i cadascun dels carrers del nou traçat, quan encara no s’havia construït ni un sol edifici. L’encàrrec es va fer a Víctor Balaguer, que va proposar un llistat amb desenes de noms. Malauradament no hem pogut localitzar aquesta llista, i només podem intentar deduir quins en formaven part.

Si que sabem, però, gràcies a l’interessantíssim llibre de Stephane Michonneau Barcelona: memòria i identitat, que quatre d’aquests noms van ser descartats: Atenes, Desclot, Barceló i Capmany. També ens explica que alguns noms d’aquesta llista van ser utilitzats per a nous carrers que es van obrir dins de les muralles: Duc de la Victòria, Perecamps, Llauder, General Castaños i General Álvarez de Castro.

Com resulta evident mirant el plànol de l’Eixample, els noms responien a personatges històrics catalans, des del segle X fins al XIX, territoris que havien pertangut a la corona d’Aragó, institucions de govern de Barcelona i el Principat i batalles importants de la història recent.

1865detall

Plànol realitzat entre 1864 i 1869. Hi apareixen els noms proposats per Balaguer però encara no surt la Ciutadella.

El 13 de novembre de 1863, el ple de l’ajuntament va decidir quin nom rebrien els nous carrers. L’acta del ple recull un llistat on es relacionen els números o lletres del projecte original i els noms corresponents, junt amb una breu exposició de la rellevància del nom escollit. Es tracta de 50 noms, dels quals se’n conserven 43. Anem a veure els que s’han perdut pel camí:

Més enllà del carrer Tarragona, el carrer nº12, es contemplava l’existència d’un carrer nº11, ja en territori de Sans. Segons l’acta, havia de rebre el nom de Manresa, que curiosament descriuen com “la Covadonga catalana”. L’any següent van decidir canviar-ho per carrer Llobregat, però el cas és que mai es va a arribar a obrir cap via que seguís el traçat de l’Eixample.

A l’altre extrem, just en el límit amb el municipi de Sant Martí de Provençals, hi havia d’anar el carrer Mataró, però el 1864 es va decidir anomenar-lo Marina, tal i com el coneixem actualment.

Enric Granados va néixer l’any 1867, així que evidentment no estava previst assignar-li cap carrer. Originalment, i fins els anys 20, el carrer s’anomenava Universitat, ja que comença just darrera de la nova seu de la Universitat de Barcelona.

El consistori va trigar uns mesos en adonar-se que el projecte de Cerdà i la seva numeració no havia considerat un efecte potser difícil de detectar als plànols, però que en la seva execució resultava molt poc pràctica: El recorregut dels carrers horitzontals per sota de la Gran Via, de la O a la Z, es trobaven interromputs per l’antiga ciutat emmurallada. Per entendre’ns: els carrers de la part més baixa del barri de Sant Antoni, els que surten del Paral·lel cap a la Ronda de Sant Pau, continuaven 1200 metres més enllà, passat el passeig de Sant Joan, cap a Sant Martí.

Aquest fenomen, que podria haver esdevingut un autèntic mal de cap per als vianants i conductors, va ser solucionat l’octubre de 1864 donant noms diferents als dos trams d’aquests carrers. Majoritàriament van ser els carrers de la banda de Sant Martí els que van conservar el nom original, i als de Sant Antoni se’ls hi va assignar noms nous.

El general Manuel de Enna, heroi de la Guerra Carlina, tenia originalment un carrer a Sant Antoni, l’actual carrer Manso. Al general Josep Manso, se li havia atorgat a un carrer de la banda de Sant Martí. En algun moment abans de 1870 es van intercanviar els noms dels dos carrers, possiblement l’any 69, quan es decideix cedir l’espai de la ciutadella per fer-hi jardins. Aquesta novetat allunyava del casc antic el carrer Manso original, i donat que el aquest general era molt més reconegut (per català i per la seva mort recent) se’l va traslladar al costat d’on s’havia planificat la construcció d’un populós mercat. El general Enna va perdre definitivament el seu carrer l’any 1979, quan es va recuperar el nom de Ramon Turró, que ja s’havia utilitzat durant la II República.

1890detall

Planol realista (és a dir sense projectar-hi el pla de Cerdà) de voltants de 1890. Efectivament, tenir un carrer passada la ciutadella no suposava gran glòria…

Durant els primers anys, el carrer Almogàvers va ser anomenat carrer de les Glòries Catalanes. La presó de dones de Wad Ras deu al seu nom al nom original del carrer Doctor Trueta: Gualdrás, escenari d’una batalla a les guerres del Rif.

Ara farem un petit problema matemàtic: si Balmes és el carrer número 26 i el Passeig de Gràcia el 29, quants carrers hi hauria d’haver entre un i l’altre? Evidentment, hi havia d’haver dos carrers: el 27 i el 28.

1859

Detall d’un planol del pla Cerdà de 1859, on encara hi apareixen els carrers 27 i 28.

La urbanització del Passeig de Gràcia com a zona d’esbarjo del barcelonins és anterior a l’Eixample. Tot i que no s’hi podien construir edificis, cada cop eren més els elements que marcaven el seu traçat: els arbres, la calçada i les primeres estructures, en principi provisionals, acompanyades de jardins com els Camps Elisis.

Els diaris de Cerdà reflecteixen la seva desesperació a mida que va constatant que al passeig s’hi comencen a permetre cada cop més construccions, seguint una línia que no es correspon amb la planificada pel seu Eixample. A més a més, a l’esquerra del nou bulevard, discorria la Riera d’en Malla. Es tractava d’una llera artificial que recollia l’aigua de diferents torrents de Gràcia i Sant Gervasi, i que a l’alçada del carrer casp es desviava cap al Bogatell.

Dibuix del pont que creuava la riera d’en Malla a l’alçada del carrer Casp a amb Pg de Gràcia, 1888.

L’ajuntament va passar per alt totes aquestes dissonàncies entre el projecte i la realitat, i en l’acta 1863 apareixen els carrers 27 i 28 i se’ls hi assignen els noms de Pelai i Fontanella. Passaria menys d’un any abans no es decidís que entre el carrer Balmes i l’anòmal Passeig de Gràcia només hi hauria una via, també irregular, seguint el traçat de la riera, i que seria un perllongament de la Rambla. Primer rebria el nom de la reina Isabel II i durant la primera República se li va donar l’actual denominació de Rambla de Catalunya. El destí de Pelai i Fontanella ja el coneixeu prou bé.

Amb aquests petits reajustaments arribem al nomenclàtor que es conservaria fins al segle XX.En els diferents plànols que es van realitzar durant aquest període hi apareix sovint tota la trama de l’Eixample, malgrat la majoria de carrers eren tristes línies en un projecte, que mica en mica es van salpicant d’edificis, cada cop més dispersos a mida que ens allunyem de la Ciutat Vella. Per conèixer algunes de les primeres construccions de l’Eixample, podeu llegir aquesta entrada d’en Pere, mentre vaig preparant els propers episodis d’aquesta història dels noms de l’Eixample.

Advertisements