DSCN9079

L’església dels Josepets, l’origen del nom de la vila de Gràcia. Aquí comença el nostra viatge, per l’antic camí ral de Barcelona a Sant Cugat.

“Por este barrio de San. Genis, pasa una hermosa carretera, que es la que baja  del monasterio de Valldebron descendiendo suavemente  basta  el  barrio de Vallcarca, el cual presenta una linea de casas sobre la izquierda del camino, i una aglomeración de otras, un mesón una gabela, llamado de la Farigola, sobre un alto o pequeña colina, que es la que empieza a cerrar el termino…” (1)

Al seu Diccionario geográfico – estadístico – histórico de España, Pascual Madoz fa una descripció de com era Vallcarca i el municipi d’Horta a la dècada de 1840.

La descripció que Madoz fa d’Horta es centra sobretot en Sant Genís; que llavors competia en importància amb Horta, fins al punt que el municipi s’anomenava Sant Genís dels Agudells d’Horta. Pocs anys després, passaria a anomenar-se Sant Joan d’Horta.  Destaca sobretot la hermosa carretera que articula tota la seva descripció de Sant Genís dels Agudells i que el porta fins a Vallcarca. La carretera que descriu Madoz és el camí de Sant Cugat.

vallcarca - 1890

Vallcarca des de la Carretera de Sant Cugat, que actualment és l’avinguda República Argentina, l’any 1890. En primer pla, un ramat de cabres. Font: Centre Excursionista de Catalunya.

Fa dos dies us vaig parlar d’un article de Magí Travesset que descriu molts dels camins de tradició romana que recorrien el pla de Barcelona i quins són els carrers que encara en mantenen el traçat. Un dels camins que estudia Travesset és, precisament, el camí de Sant Cugat.

El traçat que proposa el seu article, però, és molt diferent al camí que segueix Pascual Madoz. Travesset explica que el camí de Sant Cugat pujava per l’avinguda República Argentina, el carrer Gomis i el carrer Collserola i, més o menys, pel Viver de Can Borni, fins a l’Hotel Florida.

PSNHWWNY2

Els traçats de Travesset i totes les altres variants que portaven a Sant Cugat. Mapa extret del web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Probablement, i com anirem veient, no hi va haver un sol camí a Sant Cugat. El camí a Sant Cugat era, més aviat, una xarxa de camins, que van configurar tota la vall de Vallcarca i el Coll. Les masies es van bastir al voltant d’aquests camins; s’hi van construir les fonts i els brolladors, els hostals i les capelles.

La gran diferència entre el camí que proposa Travesset i el que van seguir cronistes com Madoz o el Baró de Maldà, és el pas per Sant Genís dels Agudells i el Coll de l’Erola (2). El Coll de l’Erola està a una altura de 392 metres sobre el nivell del mar, mentre que l’Hotel Florida, per on passa el camí de Can Gomis, que proposa Travesset, es troba a 480m. Hi ha per tant, una diferència de 90 metres; 90 metres menys de pujada i de baixada. Tot i això, la proposta de Travesset té molt de fonament històric, com veurem en l’última de les entrades, d’aquí a unes setmanes.

c Farigola - Observatori Actiu de Vallcarca (2)

El carrer de la Farigola a principis dels 2000, abans dels massius enderrocs endegats per l’ajuntament. Font: Observatori Actiu de Vallcarca.

Tornem però, a Vallcarca.  Els camins que passen per Vallcarca també presenten diferents variants. El Camí del Coll del Portell passava pel passatge Napoleó i el carrer del Coll del Portell i marcava, en part, la frontera entre els antics municipis de Gràcia i Horta. Passava a tocar del mirador del Virolai i de Can Mora, fins al Santuari del Coll. Aquest camí era el que feia una pujada més esglaonada, però que també era més llarg, ja que feia algunes corbes.

Can Mora, 1908

El camí del Coll de Portell, just abans d’arribar a Can Mora, l’any 1908. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.

El camí més curt era el camí de Vallcarca a Sant Genís. Aquest camí pujava pel marge esquerre (mirant cap al mar) de la riera de Vallcarca i un dels seus afluents; la riera d’Andala, l’actual Avinguda Vallcarca. Equival al carrer Gustavo Bécquer i Baró de la Barre.

DSCN0445

Al tram final del carrer Gustavo Bécquer s’hi troba tot un conjunt de cases centenàries.

Aquest camí passava per sota de la masia de Can Falcó. El seu propietari, el Baró de la Barre, va urbanitzar la finca a finals del segle XIX, creant la barriada de Mas Falcó. És probable que Madoz fes aquest camí, ja que no menciona el Santuari del Coll.

Mas Falcó, 1902

El barri del Mas Falcó, l’any 1902. S’hi veuen les façanes posteriors de les cases del carrer Gustavo Bécquer (que donaven a la riera d’Andala) i, més amunt, la masia de Can Falcó, del segle XVIII, que va ser enderrocada als anys 1950 o 60.

Però el camí més antic i, potser, el que portava a Castrum Octavianum (el Sant Cugat romà), passava per un dels marges de la Riera de la Farigola. Aquest camí s’anomenava Camí Vell del Coll, des que s’havia inaugurat el passeig de la Mare de Déu del Coll, que va ser el camí nou, i més directe, fins al Santuari.

DSCN5171

Edifici del carrer Gustavo Bécquer. És, probablement, l’edifici més antic del carrer, ja que sembla haver tingut la façana mirant cap al mar, ara tapada per un altre edifici, per com té la teulada, que no es dirigeix al carrer.

La seva antigor es veu a simple cop d’ull. De tots els camins que hem anat veient, és de llarg el que té més edificis antics, i l’únic que tenia hostals. Pugem poc a poc.

Som a l’any 1800. Sortim des de la plaça Lesseps (que encara no existeix) i recorrem els marges de la riera de Vallcarca, l’actual Avinguda Vallcarca. A mà esquerra hi trobarem la masia de Can Sert, de finals del segle XVIII i, pocs metres més amunt, un petit nucli de cases humils, també de finals del segle XVIII, de les quals encara s’en conserva una.

c Farigola - Observatori Actiu de Vallcarca (1)

El carrer Farigola als anys 2000, abans dels enderrocs endegats per l’ajuntament que han desfigurat per complet la seva fesomia de riera i camí. Font: Observatori Actiu de Vallcarca.

Arribem a la primera cruïlla de camins. Pugem a mà dreta, per la Riera de la Farigola. Hi trobem l’encara petit nucli de la Farigola, al voltant de l’hostal de la Farigola, que té molta anomenada a la zona. Avui, just a sobre, del lloc on hi havia l’hostal, hi ha l’escola de la Farigola, una bonica construcció noucentista dels anys 1920.

IMG_PAG-13

El barri de la Farigola, a principis del segle XX. En primer pla hi veiem el Camí Vell del Coll, el camí que seguim. En la primera filera de cases hi veiem la torre modernista de Vila Isabel, a mà esquerra i, a ma dreta, l’hostal de la Farigola, amb el terrat a dues aigües i un rellotge de sol que s’insinua a la façana. Font: Grup d’Estudis del Coll-Vallcarca.

Seguim pujant, sentint les olors que venen dels fogons de l’hostal de la Farigola. Just a sobre nostre trobem, a mà dreta, la masia de Can Turull, amb la seva façana neoclàssica que amaga l’antiga masia del segle XVII. Encara avui està dempeus, i molt ben conservada.

A mà dreta veiem camps d’oliveres i garrofers, i terrasses de vinya. Són els camps de Can Turull i Can Cargol. Hem deixat enrere ja les hortes dels voltants de la riera de Vallcarca i pugem muntanya amunt. A mà dreta se succeeixen les fonts. La de sant Salvador, la del Remei i, finalment, la de més anomenada: la Font Rúbia.

Aquesta font ja apareix citada al segle X i és coneguda pel color rogenc de l’aigua que en brolla. Va arribar a donar nom al santuari del Coll, que també s’havia anomenat, de la Font-Rúbia.

1924

El que podria ser l’hostal del Coll o de la Font-Rúbia a principis del segle XX.

El camí va pujant però ja ens apropem al Santuari. Quan hi arribem, cansats, ens hi espera una bona recompensa. A l’hostal del santuari hi podrem menjar i dormir. I davant nostra s’hi estén la vista de tota la Vall d’Horta.

DSCN1698

El mateix edifici, avui en dia. Acull una escola.

Aquí s’hi apleguen una munió de camins. Alguns baixen a Barcelona, d’altres van a Horta i el nostre puja a Sant Genís i Sant Cugat. Però d’això, ja en parlarem la setmana que ve. El nostre camí s’acaba aquí. Però abans, deixeu-me explicar-vos el nom de tres rieres (dues d’elles donen nom a l’article d’avui).

Farigola. El curs alt d’aquesta riera s’anomena també, del Remei o de la Font del Remei, per la font, que encara avui es conserva a la Torre del Remei. El mateix carrer de la Farigola canvia de nom, i passa a dir-se Torrent del Remei.

La riera neix, probablement, la Font Rúbia. El nom de Farigola li ve de l’hostal que hem vist més amunt. Els antics hostals han donat sovint nom a barris, rieres o pobles sencers, com el de l’Esquirol, a Santa Maria del Corcó, o el d’Hostafranchs, a Barcelona. El de la Farigola va donar nom a l’indret, a la riera i a una de les barriades de Vallcarca.

1890 Josep Maria Serra RM.24466

Les rieres de Vallcarca, Farigola, Andala i Llacsalí, en el mapa de Josep Maria Serra, de 1890. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Andala. En alguns mapes, la Riera d’Andala apareix amb el nom de Riera de C. Andala, és a dir Ca n’Andala. Podria, per tant, ser que una masia donés nom al torrent.

Sovint s’ha confós la Riera d’Andala amb la de Vallcarca i a l’inrevés. La riera d’Andala, però, és sols un afluent de la de Vallcarca. Equival al tram més alt de l’Avinguda Vallcarca, que per sobre del Pont de Vallcarca, gira a mà dreta, en direcció a la Vall d’Hebron. A mà esquerra trobem el carrer Esteve Terrades, que segueix la Riera de Llacsalí, l’altre gran afluent de la Riera de Vallcarca.

Al seu torn, la Riera d’Andala pujava pel costat del carrer Anna Piferrer. Pujant, a mà dreta, seguia un altre torrent, el de Can Besora, en direcció a Horta.

DSCN5165

Canyissars, vestigi de la vegetació de riera, a la cantonada dels carrers Anna Piferrer i l’Avinguda Vallcarca, en el punt on es trobaven les rieres d’Andala i Can Besora.

Vallcarca o Ariga. La riera de Vallcarca, per tant, rep les aigües de tres afluents: els torrents de Farigola (i Remei), Andala i Can Besora.

En alguns documents medievals (com un cartulari del monestir de Sant Cugat), la riera apareixia també amb el nom d’Ariga, que, al seu torn, donava nom a una partida al peu de Collserola. Finalment, es va acabar impostant el nom de Vallcarca.

Com explica Joan Coromines (3), el topònim d’Ariga té un origen molt antic, pre-romà. Per tant és un nom d’origen iber. El prefix Ar- és molt comú en noms de rius i cursos fluvials; un prefix que també trobem a topònims com Aragó o la comarca de l’Arieja, al vessant nord dels Pirineus. Que s’hagi conservat un nom tant antic explica la importància que ha tingut la Riera de Vallcarca. Ariga, és, probablement, el nom amb que els ibers coneixen l’indret que avui és Vallcarca.

AFB Riera de Vallcarca

La Riera de Vallcarca a finals del segle XIX.

L’any 1850, cinc anys després de l’excursió de Pascual Madoz per Vallcarca, Gràcia aconsegueix independitzar-se de Barcelona i formar un municipi nou. Part del seu nou territori, es segrega de Barcelona, però també de Sant Gervasi de Cassoles i de Sant Martí de Provençals.

1861 Cerdà i Rovira i Tiras RM.267961

Fragment del mapa de 1861, d’Antoni Rovira i Trias i Ildefons Cerdà. Vallcarca era, pràcticament l’última barriada urbanitzada abans de Collserola. En direcció al mar, Gràcia era un espai densament poblat i industrialitzat que arribaria a ser la novena ciutat més gran de l’estat espanyol, abans de ser annexionada a Barcelona.

Vallcarca està a menys de mig quilòmetre dels Josepets, la principal parròquia de Gràcia; però es queda dins del municipi d’Horta. A la seva monumental obra, Carreras Candi (4), explicava, l’any 1916, que aquella havia estat una decisió estranya; i que Vallcarca hauria d’haver passat a formar part del nou municipi.

Seguirà sent un nucli rural, mentre, pocs centenars de metres per sota, Gràcia es desenvolupa en un centre urbà, fabril, obrer i comercial. Vallcarca és l’últim gran nucli abans de la muntanya. Potser és per això, per no ser engolit per Gràcia, que el barri decideix seguir a Horta.

DSCN5145

La llera de la Riera d’Andala, des de la Ronda de Dalt, a la cantonada amb el carrer Anna Piferrer.

Però és probable que també hi juguessin un paper important les rieres i els camins a Sant Cugat. Aquesta xarxa de camins i rieres, que sovint anaven en paral·lel, havien unit a Vallcarca amb Horta i, sobretot, amb Sant Genís dels Agudells. Tot i tenir una serra al mig, el municipi d’Horta es va anar vertebrant gràcies al camí de Sant Cugat.

Durant segles, els vallcarquins van tenir la seva parròquia a Sant Genís. Quan els Josepets es van convertir en parròquia, Vallcarca va seguir depenent de Sant Genís, fins a aconseguir tenir una parròquia pròpia, a finals del segle XIX. Pels batejos, pels casaments, pels enterraments, la gent de Vallcarca va seguir pujant pels camins de Sant Cugat.

 

(1) El fragment de Pascual Madoz apareix citat al blog la Punxa, del Col·lectiu Agudells.

(2) Informació extreta del blog la Punxa.

(3) Coromines, Joan, Onomasticon Cataloniae, 1989-1997.

(4) Carreras Candi, Francesc, Geografia General de Catalunya, Volum VI (“Ciutat de Barcelona), 1908-1918.

Anuncis